Migdiada

Se solia ajeure al sofà, d'esquena a la sala -d'esquena a ell- i clavava les ninetes en dues flors estampades al respatller. Ell, que era un bon home sense malícia, devia pensar que s'hi endormiscava i la deixava reposar, doncs. Ella retirava aleshores, alleugida, el tel opac dels seus ulls i deixava fluir, contra les flors de l'entapissat, el pes amarg del seu menyspreu. S'admirava que el seu furor no socarrimés el teixit ni destenyís la tela.