La cafetera

Un relat de: magda
--Maleïda màquina! --li crido amb tota la ràbia acumulada en els quinze minuts que m'he barallat amb ella per intentar-li esprémer una gota de cafè. I sé que, si no pensés en el merder que després hauria de netejar i en l'hora que és, la tiraria per terra, la trepitjaria i fins i tot li escopiria.--T'odio, mala pècora, t'odio! --li repeteixo, per si no han quedat clars els meus sentiments.
--Ja ho veig –contesta una veueta dolça i tranquil·la que, creieu-me o no, surt de la cafetera.
Si no estès tan nerviosa, potser em preguntaria si no seria bona idea demanar hora per al psicòleg i explicar-li que fa temps que vaig deixar el tractament. No hi anava per a cap problema en concret però m'ajudava a enfocar la meva vida, alguna cosa semblant al que feia la mare amb el capellà del poble, hi vas perquè no tens ningú més que et faci cas i amb ell et sents com si de veritat no tens ningú que et faci cas però que això és una cosa normal i que els passa a tothom, o sigui en surts reforçada i resignada.
Però estic molt nerviosa i l'únic que se m'acudeix és obrir la boca i els ulls al màxim i deixar caure la tassa que encara sostinc a les mans.
--Ara pla. Mira quina una que has fet, --continua l'objecte animat, sense cap senyal d'irritació-- ja tens clar que hauràs de netejar-lo abans d'anar-te'n.
Quasi veig el moviment desdenyós de les celles, si puc imaginar que una cafetera té celles i parla, és clar.
--I es pot saber per què crides tant? No t'importa ningú més a part de tu? No penses en els veïns, en els avis que viuen sota teu, en si els podria donar un atac de cor per culpa dels teus crits? No penses en mi? En els meus sentiments?
Ara sí que recordo tancar la boca i els ulls també. Me'ls frego amb desesperació i tot seguit em tapo les orelles, a veure si podia ser que fos una veu interior. Però només aconsegueixo perdre'm un parell de paraules, del tot prescindibles, del seu discurs. La veu continua, amb la seva inexpressiva estridència, i no hi ha dubte que prové de dins de l'artefacte.
--Va, que no puc creure que siguis tan cruel. És impossible que no recordis que va ser la teva àvia la que te'm va regalar.
La mala peça sap que fa poc que l'àvia està morta. Sap que encara em dol.
--Ei, que no passa res, dona. Tots tenim sentiments. Ja t'entenc, i tant. Va, agafa'm la mà, ja veuràs com el dolor serà més fàcil si el comparteixes amb una amiga.
Serà perquè se m'han acabat totes les forces o perquè hi ha alguna cosa a l'aire que m'està fent tornar boja, però no puc evitar de fer-li cas. Estenc la mà i quasi veig, de nou, un somriure que se li eixampla a la cara de plàstic negre. De la cafetera, sí. Ara ja no sembla tan objecte, des que està parlant de l'àvia. Me l'estimava molt, pobreta. I sempre feia un cafè tan bo... Deixo anar tota l'angoixa de l'inacabable matí, tan saturat de mala sort, en un torrent de llàgrimes alliberadores, mentre li agafo el cable blanc que, tendrament, ella estira cap a mi.
El dolor intens i paralitzant em fa entendre instantàniament tres coses:
1. que m'està electrocutant,
2. que una cafetera no té sentiments, però sí ganes de jugar a ser viva i cruel, humana vaja,
i 3. que aquest és el meu últim pensament.

Comentaris

  • Qui representa la cafetera?[Ofensiu]
    aleshores | 11-04-2016

    Un ser racional, fins i tot productiu, però robòtic, sense sentiments?

  • montserrat vilaró berenguer | 15-03-2016 | Valoració: 10

    Cada dia faig cafè, d ara endavant mirare la cafetera amb altres ulls. Molt bo

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de magda

magda

42 Relats

103 Comentaris

15782 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
We are what we pretend to be, so we must be careful what we pretend to be.
Kurt Vonnegut