L'arquitecte

Des de dalt del turó, l’arquitecte empetití els ulls i enfocà la mirada en el temple. Un núvol ancorat al mig de la vall, brillant més que qualsevol altre objecte terrestre, així es veia. L’orgull d’haver trobat la pedra que menys s’assemblava a una pedra li encenia l’ànima. Era aviat, el sol acabava de sortir darrere el mar. Ningú no havia pogut admirar encara la nova meravella. Només ell. El creador.

El somriure se li glaçà de cop: el teulat llunyà s’esfondrava com en un joc de cartes. Trossos de blanc volaven a càmera lenta. El tro arribà una mil·lèsima de segon més tard. El pròxim segon, la pols emboirà l’horitzó. L’esquelet del temple tremolava, escapçat, confús i translúcid.

A l’arquitecte li va costar recuperar l’alè, i també refer els càlculs, un per un, fins i tot els més insignificants. Va interrogar els treballadors i va vigilar cada nit els carrers, escrutant cada vagabund, cada lladre i cada marit infidel que hi passava. No va trobar l’error. I hi va tornar. Un altre cop. Aixecar el temple més blanc del món, mirar-lo embadalit, acotar el cap en veure’l enrunat. Refer els càlculs, acomiadar artesans i sospitar dels amics més íntims. Reconstruir. Somiar i despertar. Una vegada, i una altra, i una altra. La bogeria el sotjava des dels racons més familiars, però no podia renunciar-hi. Els metges li aconsellaven repòs. Els endevins li recordaven les llegendes, els deus, els sacrificis. Res no ajudava a mantenir dempeus la gran obra.

Va arribar un dia quan, cansat i cec de tants cataclismes inexplicables, s’adormí sota l’arc d’entrada al temple. Va tenir un somni preciós: les columnes impol·lutes, les seves filles, es començaren a multiplicar, l’una darrere l’altra, il·luminant el terra i recolzant el cel. Tot era blanc, tot era silenci.

Aquella matinada també va caure una pedra. Només una, despresa de l’arc de l’entrada. L’arquitecte no es va tornar a despertar i mai no va saber que el seu temple duraria pels segles dels segles.