El gran viatge

Un relat de: magda
He parat el cotxe al semàfor i dubto si agafar el mòbil o controlar la temptació i esperar, com si el món hagués tornat vint anys enrere. Difícil decisió. Llavors les veig, de cua d'ull. Tres nenes rialleres, d’alçades diferents, d’un color que varia entre el marró clar i el fosc, plenes de trenetes, les dents blanquíssimes. Salten i criden, fent senyals als cotxes, com uns ocellets dins d'una bassa de pluja d'estiu. Recordo de sobte un altre dia d'estiu, de petita: l'oncle ens fa pujar, a mi i als cosins, al maleter del seu 600, el primer del poble, i ens porta a fer un volt interminable pels camins sense asfaltar. El riure m'esclata al pit i faig senyals a les nenes perquè s'hi acostin. En un obrir i tancar d'ulls les tinc assegudes als seients de darrere, de cop serioses i importants, per sobre de qualsevol dubte o argúcia.

—Ens portes fins a casa? —diu la més alta.

No estic segura si és una pregunta, una esperança o una ordre. Engego el cotxe a poc a poc, de cop nerviosa d'haver cedit a un impuls irresponsable, emocionada de tenir-les allà dins, temerosa que no sàpiguen tornar. Em poso com a meta el pròxim semàfor, uns cent metres més lluny. Són noies de la selva, no es poden perdre en cent metres d’asfalt, m'animo a mi mateixa. La conversa transcorre de manera educada, animada i intensa. De fet, resumida a un interrogatori al qual jo em limito a contestar. És teu el cotxe? Tens fills? Com es diuen? Podem venir amb tu? Un cop al semàfor, els costa decidir-se baixar. Per un moment albiro el futur i torno a sentir aquella por d'abans: més plats per rentar, més contes per llegir, més somriures per ensumar. Per fi fora, ensenyen de nou les seves dents blanquíssimes.

—Tornaràs a portar-nos un altre dia? Demà?

Mentre accelero, veig pel retrovisor com es donen les mans i salten com uns ocellets dins d'una bassa de pluja d'estiu. I —sé que no em creureu— però, sobre les espatlles, els acaben de sortir unes fràgils plomes blanques que reflecteixen el sol.

Comentaris

  • Estic d'acord[Ofensiu]
    iong txon | 08-12-2016

    amb els meus companys. Fantàstic o no, un gran microrelat. Te'n felicito.

    q

  • Aleix de Ferrater | 23-11-2016 | Valoració: 10

    Ocellets saltant, volant amb ales i dents blanquíssimes al costat de semàfors urbans. Un estil psicodèlic, simbòlic, psicològic magnífic! Una forta abraçada.

    Aleix

  • Fantàstic... o no[Ofensiu]
    Vicent Terol | 21-11-2016 | Valoració: 10

    L'última frase converteix el relat en fantàstic. O no necessàriament, perquè podríem pensar que hi ha una distorsió en la percepció de la protagonista, o una mirada metafòrica i/o poètica, coherent amb la comparació inicial: "...com uns ocellets dins d'una bassa de pluja d'estiu".

    Siga com siga, és una història més o menys costumista, ben narrada i amb eixe toc especial final. M'ha agradat!

  • No ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 20-11-2016 | Valoració: 10

    ... l'acabo d'entendre... és simbòlic... no... és clar, per les ales és fantàstic. Doncs és entusiasmant. Admiro la teva manera tan ben definida de narrar.


    Sergi : )

  • Preciós [Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-11-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt tendre

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de magda

magda

41 Relats

96 Comentaris

13831 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
We are what we pretend to be, so we must be careful what we pretend to be.
Kurt Vonnegut