LA BOIRA

El despertador del mòbil no perdona, dos quarts de set. L’aturo a palpentes. Es una rutina metòdica, gaire be programada. Ahir, avui, demà, em decep aquesta quotidianitat imposada. L’habitació ha agafat el griso del carrer. Els fanals encara són encesos. Dutxa matinera ineludible. M’enfundo un texà i un jersei de coll alt gris marengo, a Girona els hiverns ens cobreixen amb un fred inhòspit. Les nenes segueixen mandroses el mateix ritual. Res fa presagiar que avui pot ser diferent. Deixo les nenes a l’escola. La boira densa, ofegadora, el cotxe avança amb cura com si anés seguint un joc de pistes i desvetllés un secret a cada pas. De cop el camí fa una recolzada, no val a badar. Serralades que apareixen del no res com a catedrals immòbils. L’Avet sobri, esvelt, elegant, sempre inalterable, reclama el seu lloc privilegiat en l’empit i contrasta amb l’or d’alguns arbres que es comencen a despullar. El massís és descobreix i els cims comencen a ensenyar un birret blanc. Aturo la música, finestres avall, la boira sembla amarar els vidres del vehicle. Segueixo amb un caminar lent, encisada pel moment. Sense avisar, el sol entra poc a poc i encén delicat els colors rovellosos del final de la tardor. El mateix recorregut durant quinze anys, inconstant, variable, seguint-lo a ell, seguint-me a mi.
De sobte, aquella olor de llar de foc que es respira als pobles a l'hivern, convidant a quedar-se a casa. Al final les campanades de l'església que m’anuncien que faig tard