L' ENCANT DELS TERRATS.

Els terrats representen un altre món. Diferent de les vivencies viscudes als carrers. Recordo molt bé els terrats del barri gòtic de Barcelona on he passat molt bones estones jugant en la meva infantesa, metre les pares eren atenet a les visites desl amics i parents. jo jugava amb els nens i nenes al terrat.

Saps que recordo jo dels terrats, M Pilar? Dons la imatge increible dels llençols blancs ( quan jo era molt petita, tots els llençols eren blancs i les baixeres no eren ajustables ) voleiant com unes enooormes ales... anava a dir de papallones, però no, haurien d'haber estat d'àngels a l'hora del pati, ja que no paraven de jugar, pujar, baixar, aletejar i giravoltar. Si tanco els ulls, encara puc "veure" la imatge que m'ha recordat el teu relat ( disculpa'm el tuteig, però de tant llegir-te, s'enganxa una certa familiaritat que confio que disculparàs... ) i recordar aquells sons de plomes nedant al sol.
Que agradable ha resultat llegir-te!
Una abraçada amb somriure inclós,
Una quimera

vaig viure les emocions d'un terrat al barri de la Ribera barceloní, amb els colomars i la roba estesa a tots els vents, el veïnat, les festes, tot un ambient per desgràcia ja desaparegut. Les campanes de Santa Maria del Mar marcaven les hores de la nostra vida... Encara ho enyoro.
Moltes gràcies, noia, ets fantàstica!

Ai, Pilar, quin relat...
M'ha transportat al terrat del barri de la Ribera, tocant de Santa Maria del Mar, on cada dia pujava amb la mare o l'àvia a penjar la roba i on gats de tots colors prenien el sol sobre les teulades que morien unes sobre les altres.
Allà escoltava música a l'estiu mentre jugava amb els amics de l'escala i allà berenàvem i ens férem els primers petons d'adolescents...
Ui... ja no continuo perqué m'estic emocionant.
Que n'eren d'especials aquells moments i quant d'encant repartien els terrats, a l'hivern quan ningú volia pujar i a l'estiu quan tot el temps lliure amb ells el compartíem...

Sempre he viscut amb pisos amb terrats i ara que no visc a un àtic, ho faig en un primer amb una gran terrassa, no he abandonat la visió del campanar del poble ni la dels gats fent la ronda....

angie

Jo també estimo moltíssim els terrats i especialment el meu (amb les mares passa igual...). Però no faig aquest comentari per explicar com de bé m'ho passo al meu terrat sino per destacar el paper que van tenir, i no ho hem d'oblidar, a la Barcelona dels primers anys del franquisme. Eren espais de reunió i de llibertat, i també espais per a fer safareig.
Ara poca gent queda que tinguem safareig i terrat... la imatge d'una persona estenent un mar de llençols blaus i blancs és ja força onírica.

més cap al cèl.

En la casa que visc ara, el terrat és alt, gran i ampli. De vegades pujem a fer-nos el café, a contemplar la mar i les teulades.
Encara estenem la roba allí, i de festa, segur que en fem alguna aquest estiu.
M'enrecordat molt d'Aloma, la novel·la de Rodoreda.
Moltes gràcies!