ELS HERBOLARIS

Si en l'escala mèdica els herbolaris ocupen el darrer graó en el fervor popular han tingut sempre un lloc distingit.
La gent anava a ca l'herbolari en casos de pura necessitat i quasi sempre per transcripció del metge. Els herbolaris, en canvi, eren una prolongació de casa, una mena de camp cassola on es cercaven les herbes remeiares com es podrien collir tomàquets i cebes a l'hort. De metges i apotecaris s'han dit coses greus i divertides, verdes i madures, però la sàtira popular no s'ha entretingut mai, que sapiguem, a fer blasmes i epigrames dels modestos herbolaris que tenien el privilegi, si més no, de ser els remeiers més antics de la humanitat. Era una dita proverbial quan un home feia una despesa extraordinària en xeflis i refrescos la de "més val així que anar a ca l'apotecari" perquè mossegava més aquest amb el cos d'una sola medicina que no pas el que venia un sac d'herbes.
La bona època pels herbolaris fou quan estigué de moda el mètode curatiu d'en Raspall que prescindia de metges i de farmacèutics. Aquest sistema guanyà molts adeptes. Llevat de la càmfora element bàsic dels medicament escrits per en Raspail, que es podia comprar a la drogueria, la major part dels altres ingredients es trobava als herbolaris.
Prou ho anunciava un herbolari del carrer de Sant Pau HERBOLARIO BOTANICO PLANTES MEDICINALES I VEGETALES DEL SISTEMA RASPAIL.
Molts herbolaris com a moltes farmàcies confeccionaven el licor o elixir conegut amb el nom de Garuc d'antiga tradició en els remeis casolans que servia per guarir els dolors i còlics prenent-ne una cullerada com qualitat de beguda de plaer.
La font d'ingressos més important dels herbolaris eren les sangoneres. Aquest animalons es feien servir abundosament com a xucladors de sang dels malalts.
Molts es limitaven a tenir a l'aparador unes peixeres, amb els animalets, però d'altres, amb més pretensions hi afegien un ninot i que restà la mostra característica dels herbolaris. En algunes velles botigues d'herbolaris es poden veure encara aquestes figures i valdria la pena que no es deixessin perdre i anessin a parar al museu de la ciutat.
Cada botiga té la seva figura diferent a la Barcelona del s. XIX. Una herbolari ben conegut i que encara podem admirar era la del carrer del Vidre i que en entrar tenia una columna amb un Galeno a dalt. També és de mencionar el del carrer de la riera del Pi que tenia un ninot amb abillament i barretina. La del carrer de Santa Anna té una figura que porta sangoneres enganxades al braç i a la cama.
Un cop a l'any el dia 11 de maig diada de Sant Eudald i Sant Ponç, tota la flaire de les herbes i flors vessava sobre la ciutat i la seva fragància encisava els altres productes de la terra i de la pagesia.
Les mestresses de casa feien manats de espígol per posar-los entre els matalassos. A la fira de Sant Ponç es podia trobar arrop, caragols, oli de llangardaix, llavors i cabeces, olives i hortalisses confitades, rosolis, ratafies i aiguardent compost.