JARDIN POTAGER Repte 630. "Somni"

Quan m'abandone en braços del fill d'Hipnos i de Pasitea no acostume a deixar-me influenciar per cap dels dos progenitors del déu.. Dorm i punt. A rabiar. Com un soc. D'una tirada. O dues, si m'aixeque a meitat nit per pixar, que en aquesta edat la bufeta no aguanta la pressió de la pròstata, cada vegada més voluminosa. I em sembla que no somie i, si ho faig, no recorde mai aquelles aventures neuronals i possiblement neuròtiques.

“...l'aigua brilla i explota amb una pluja de foc m'ompli els ulls oberts de bat a bat llum i ombra llum i ombra m'ofegue entre bombolles que ixen per la boca i m'entren pel nas i les orelles...una imatge borrosa reflectida en un espill...no és...sí l'ull d'un dofí que m'empeny cap la superfície respire fort i li veig les dentetes a tires, a cada costat de la boca entreoberta pronuncia uns sons aguts com de comiat fa una ganyota i em pica l'ullet i desapareix fent 'plop' com una bombolla de sabó ben gran a l'aigua tenyida del blavet que utilitzaven abans les dones per blanquejar els llençols abans m'ha assenyalat una barca...

Respire profundament. M'hi fixe, ja més tranquil. La barqueta, bolcada, encara sura. Encamellat, una a babord, l'altra a estribord, Dalí mirant amb uns prismàtics japonesos comprats a Andorra. Arribe a copsar, molt a prop, una casa blanca vora mar. Al terrat, un hortet casolà: bajoques, cols, tomaques... Gala s'agatxa i s'alça. Va collint naps -ara ho veig més clar- mentre s'ho fa amb el Breton. Entenc, fins i trot, fragments del que diuen: “Aquest com el de Max; aquest com...” “à la pointe de tes cils...” “..i aquest, mitjanceret com el d'Éluard...” “...sorti de la malle entre'ouverte des âges, derrière toi...” “...així, més!!!” “..et plus bas...qui s'ouvrent...” “i el menudet, semblant al de...”
“...ara, amb força, que ja...! ai, quin nap!!!”

No puc cridar. Li faig senyals de socors al Salvador, que no em veu, abstret en la contemplació de l'escena. Pense quins quadre pintarà, al•lusiu al tema. No aguante més. Deixe de fer esforços per sostenir-me a l'aigua. M'enfonse...”

I és aleshores quan em desperte.
Potser abans, al principi, he dit massa aviat 'mai'. Perquè hi ha un somni que recorde perfectament, per repetitiu. És aquest que us he explicat.