Ja han arreglat la fatxada? (Les proves)

Capítol 3: les proves

Sortírem de la mansió Byron tots tres mentre veierem com les llums anaven apagant-se, i la gent començava a intentar dormir.
-Que pretens, Charlotte? - em preguntà Pierre.
-Descobrir l'assassí, Pierre. Tenim que anar a la consulta del metge més proper i a la farmàcia de guàrdia. Allí es on descansen les proves finals.
-Mare de Déu, amb lo lluny que està.
-Doncs apa, a caminar què és bo per la salut. - vaig limitar-me a fer-los callar, que si no, no paren.

Vam seguir caminant uns vint minuts més fins arribar a la consulta del senyor Costeau. Era un llogaret molt agradaable, i amb gent molt de casa (en el sentit de molt senzilla, franca, molt de confiança, etc.). Entrarem de seguida (no hi havia ningú a la sala d'espera) i el senyor Costeau ens preguntà:
-Que els fa mal, senyors?
-A nosaltres res, però moltes gràcies per preguntar. Busquem a aquest home - vaig ensenyar una foto que duia a la cartera -. No haurà vingut fa poc amb arrapades als braços?
-Doncs sí, el Joseph Popovich, molt simpàtic. Perquè ho diuen?
-No, per res. I que li ha receptat?
-Un medicament mitjanament fort per els nerviss, estava alterat. El Gelocatil XX, exactament.
-Després de matar algú, com per no estar-ho...
-Perdó, que diu? - em preguntà Costeau.
-No, una cosa sens importància.
-D'acord. A que ve tant d'interés pel senyor Popovich?
-Demà vegi el telediari de la tarda i ho sabrà.
-Vaja, em deixen intrigat, senyors.
-Bé, si no li ho dic rebentaré: ha vist a la televisió això de l'assassinat del matrimoni Byron?
-Sí, un succés molt...no sé...
-Enigmàtic?
-Exacte.
-Doncs bé, Joseph Popovich és l'assassí del matrimoni Byron.
-Què em diu!Això és impossible!
-Demà vegi el telediari, senyor Costeau. I gràcies per la seva atenció - i sortírem per cames.

Anàvem de camí a la farmàcia de guàrdia qua Pierre em preguntà:
-D'on has tret la fotografia de Popovich?
-De la cartera d'Antoniette.
-Com!?
-El que sents. La difunta Antoniette tenia una foto de Popovich a la cartera. Al principi no sabia qui era, però quan Emmanuelle em digué que hi havia un jardiner vaig saber que l'únic que podia ser era ell.
-Creus que...? - preguntà amb cara intrigada en Loïc, el meu marit.
-Ho descobrirem tot al final, ara per ara no et dic res més.

Arribàrem a la farmàcia de guàrdia cap a les tres i quart. Que prompte passa el temps! La dependenta, que, casualment, era neboda de Costeau, ens atengué des del principi.
-Ha vigut aquest home per aquí, senyoreta Costeau? - vaig ensenyar-li la mateixa foto que al seu oncle.
-Sí, el senyor Popovich. Ha comprat un Gelocatil XX que li ha receptat el meu oncle.
-Oh, la, la, cas solucionat. Moltes gràcies, senyoreta Costeau.
-No volen res?
-No, estem massa bé.
-Doncs apa, adéu.
-Adéu, i gràcies per la valuosa informació que ens ha aportat. Una simple pregunta més: on viu el senyor Popovich?
-Carrer Jean Racine número set pis segon B.
-Gràcies un altre cop. Bona nit.
-Si es que dormo. Però gràcies.
-De res, bonica.

Sortírem de la farmàcia i, en veure Pierre i Loïc que no ens dirigiem cap a Byron's mansion, em preguntaren:
-No voldràs anar a...
-Sí, Pierre, sí. Anem a ca el Joseph Popovich, tenim que arreglar uns quants assumptes. Taxi!