Indomable

La mirava, amb mig somriure, els ulls brillants. Ella tot just despertava, el sol a la cara li va provocar una ganyota, nua sota la calidesa del matí, pell de vellut, s’havia barallat amb els llençols aquella nit, feta un embolic només deixant una natja a la vista i un pit escapolit entre coixins. Va intentar dir-li bon dia amb un fil de veu.
_Ets un tro.
Va ser el seu bon dia.
_Després de la tempesta arriba la calma.
Va respondre-li ella.
_Un tro que em dóna pau. On s’és vist...
Potser és que ho duia tot incorporat, trons, llampecs, pluja d’estiu i l’arc de Sant Martí que fa més bonics els colors, que fa cantar els ocells, olor de terra molla, degoteig de sensacions contraposades, potser si que era així, un còctel.
Però a ell li agradava, la trobava exòticament diferent de qualsevol altra dona que havia conegut a la vida, una raresa exquisida sovint li deia.
Va acaronar-la retirant-li un floc de cabells que li cobria lleugerament la mirada.
_Fa sol però tu tens la pluja dins els ulls.
Ella va somriure mentre obria discretament les cames convidant-lo a amarar-se de la seva tempesta. Li va besar els peus mentre li resseguia les cames, separant-les-hi encara més per arribar al punt just on s’uneixen. Va sospirar, encesa de desig, indomable, va agafar-li el cap per omplir-lo de petons i d’una revolada fer-se’l seu. El sol a l’esquena, amb la pell esborronada, els cabells a la cara, li agafava els pits mentre ella es movia poc a poc damunt seu. La mirava embadalit, era força i delicadesa, foc i un mar en calma, salvatge princesa fora de qualsevol norma.
A mesura que anava accelerant el ritme també ho feien els gemecs, l’atrapava pels malucs mentre ella tenia un orgasme rere l’altre, tot el plaer esmunyint-se per les cuixes. La va fer lliscar sota seu, amb les mans damunt del cap, la va immobilitzar per envestir-la com un bàrbar. Esbufegaven de plaer mentre ella, a cada embranzida s’anava escorrent cap a la punteta del llit, ja amb el cap penjant i esmaperduda, ell va concloure el temporal amb una última ràfega.
Es van mirar sotmesos a la força del cicló que acabava de desgavellar qualsevol ordre, encara amb els cors al galop, presos d’amor.
La precisió d’una abraçada infinita, fusió.
El poder de la natura que conjuga energia i placidesa, el caos ens fa especials.