(In)consciència

L'ampolla té el coll trencat. Jo l'acaricio, foll, i sento esgarrifances de passar el tou del dit per aquesta vora fina i tallant, haches símbol de la sang coagulada. Els amics em parlen, i jo contesto, falsament absort en una conversa sobre el meu futur que, francament, ni em va ni em ve, mentre penso com de fi i tallant és, aquest cantell.
Amunt i avall, resseguint amb el canell el vidre esberlat, trinxant amb el palmell aquesta pols estranya que es clava i em fa mal i em recorda que sóc viu, que aquesta sang és meva i no de la taula ni de l'alarma dels meus amics quan s'adonen que no hi sóc, que la meva ànima és, ara mateix, en algun lloc difícilment identificable, entre la passió i el tedi. Conscient del dolor que sento, agafo un dels fragments de vidre verd, d'ampolla, i l'estrenyo amb la mà, el posseeixo, el fagocito gairebé. Algú m'agafa la mà amb força i impedeix que me'l segueixi clavant. I no sé entendre el perquè de tot plegat.
I quan torno, tinc la mà ensangonada i no aconsegueixo recordar perquè. Els amics em miren, espantats, sense saber exactament què fer ni que dir. Algú reacciona i, finalment, m'ajuda a treure'm el tros de vidre del palmell. La sang, ara, brolla amb més força, i jo l'observo atònit, sense entendre perquè sagno, perquè la meva mà és ara d'un roig pastós i dens.
Ploro i les llàgrimes em couen a la mà. Algú m'ajuda, però ara ja no, ara ja no sé qui és.
Algú em cus la mà. Algú em parla, algú diu que no estic pas bé.
I jo m'aixeco i em dirigeixo a la finestra. Que bonic, el pardal que picoteja engrunes de menjar hospitalari! Que bell, el colom que menja la llaminadura que algú ha perdut!
Jo també vull volar...