La casa de nina

Una boira agre i melosa m'omple el cap
la diria curiosa, però erraria;
tampoc és just acusar-la de ser estranya.
És això, una boirina emprenyadora
que m'omple el cap de fum i de teranyina.
Imbècil, reclòs dins la casa de nina
en què he deixat, com si fos una penyora,
tot els instants que algun dia hauré de plànyer,
intento, sense esforç, dia rere dia,
dir xiuxiuejant tot el que m'omple el pap.

Però em fan por les paraules que pogués dir.
Em fan vergonya els mots que pogués callar.
Em fan mal les mentides, por les carícies,
fàstic els somriures càlids i a destemps.
I la boira que m'empeny a enderrocar
la casa és densa però em deixa veure clar
les pors que m'empenyen als esculls, com rems
d'una barca noble i lliure de malícies,
però amb tots els mariners morts i al fons del mar.
Sense aire, ni far, ni port, ni vent salí.

Però són massa mentides, i massa temps,
i massa mots que he negat, esporuguit.
I vull cridar tot el que mai no diré!
L'aorta se'm coarta i les caves, buides,
no retornen res que pugui omplir-se d'aire.
M'ofego, m'asseco, ploro, però no gaire,
que tot és de ple bruixes, veïnes, druides,
i el més divers bestiari xafarder
que volen saber perquè m'omplo la nit
de casa de nina i barques sense rems.