Mare

Un relat de: Arxiax

Raschid tenia vint anys. Era el meu primogènit, i tenia els ulls del seu pare. Tenia aquell caminar dels joves del meu poble. Mai res a fer, cap esperança de futur. Va marxar, se'n va anar a França, i no en va tornar. Allà es casà amb Hajar; m'ha donat dos nets com dos dos estels de desembre; les seves fotografies, any a any, omplen la paret del menjador.
Lailah en tenia divuit, d'anys. En feia tres que Ahmed, el fuster, la festejava, quan va marxar a Itàlia. Tres anys més tard, es van casar i ella va marxar amb ell. Una mà al davant i una altra al darrere, això era tot el que tenien, però van marxar. I ara els meus néts, dos estels d'abril, són italians, i els costa parlar en la llengua dels seus avis.
Fadiya, la petita, tenia catorze anys quan va marxar Raschid i setze quan Lailah va dir adéu. Mentre tornàvem a casa després de dir adéu a Raschid, em va prometre que ella no marxaria; quan va marxar Lailah, ja festejava amb Mohamed, que feia just un any havia marxat a Espanya. Em varen donar tres nétes com flors i un nin com un àngel, que l'any passat, en venir, no sabien quina cara feia la seva àvia.
Ara només queden a casa Kharim i Ibrahim, els bessons. Tenen setze anys, el cap ple de pardals, i el futur ben negre. Kharim vol marxar. Raschid, el seu germà gran, el seu heroi, li ha dit que podrà anar a viure a casa seva, quan faci divuit anys. Que no hi vagi abans perquè no podria treballar. I a ell li brillen els ulls quan li diu a Safae que se n'anirà a França per fer-la una dona rica, i per tenir fills que viuran com senyors. Ibrahim, en canvi, sembla que vol quedar-se al poble. Al desert, a mig camí entre el passat i el futur, mai prou rics per menjar ni prou pobres per morir de gana. El seu pare és mort des de fa cinc anys i no vol deixar la mare sola. I jo, mare amorosa, no sé com fer-m'ho per convèncer-lo que marxi. Que vagi ell també a casa de Raschid, de Laila, de Fadiya; qualsevol l'acolliria.
I jo seria una mare sola amb cinc fills a Europa, la terra de la felicitat. I jo seria una àvia amb néts europeus, que menjarien carn cada dia i anirien a escola fins que volguessin, i que de la seva àvia només en sabrien el nom., i potser la cara que feia quan li van fer la fotografia que hi ha al menjador. I jo, des del meu poble perdut a mig camí entre el passat i el futur, seria una àvia tan feliç...


Comentaris

  • Estic impressionada[Ofensiu]
    ginebre | 22-01-2007

    Aquest relat des del punt de vista de la mare m'ha agradat molt. La mare senzillament explica com han anat les coses amb els seus fills i poc a poc es va entreveient, el seu subtil sentiment d'enyor i resignació. Com si digués: és el que hi ha,
    no hi ha res a fer.
    Molt bé!!

l´Autor

Foto de perfil de Arxiax

Arxiax

63 Relats

90 Comentaris

70065 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer el 88. Sempre m'ha agradat escriure, no sé exactament perquè. De fet, potser mai m'ha passat res digne de ser escrit, però he estimat, he oblidat, he sentit... I amb això jo ja en tinc prou.

I look up in my inwards eye
which is the bliss of solitude....



Nota: Hi ha algú que comenta relats en nom meu.... em sap greu si us ofèn