El desconegut

El primer dia ja el va veure. No va ser més que una mirada intercanviada amb un desconegut. Un d'aquells esguards sense importància, un d'aquells instants que no duren més de dos segons. Si l'endemà, al passadís, no s'hagués repetit, si aquestes mirades no s'haguessin encadenat una rere l'altra, si no s'haguessin mirat als ulls cada vagada que es creuaven pel passadís no s'haguessin trobat als ulls després d'escalar per tot el cos, entretenint-se en cada espai, cada relleu, cada tros de pell, potser aquell dia no hagués passat res.
Però el cas és que, el primer cop que es van somriure, ja feia temps que es coneixien, l'un a l'altra, les profunditats de la mirada. Va ser un somriure, tendre, simple, fràgil i senzill. Un somriure entre desconeguts que feia ja temps que s'imaginaven. Un somriure massa innocent per no ser perillós.
Quan va arribar l'estiu, a finals d'abril, es van trobar un dia de calor. El desconegut es va treure aquell jersei prim de ratlles verdes i blaves, es va quedar embadalit mirant el mínim tros de carn que veié el sol quan la samarreta va quedar enganxada al jersei. Una fila de pèls s'insinuava vers el melic, entre els relleus d'un cos mil vegades somiat, normal i simple, com tants d'altres, però especial en la seva sola essència.
El desconegut es va arreglar la samarreta i, en alçar el cap, es va trobar la seva mirada. Li va fer un somriure més exòtic, sensual, es va girar i se'n va anar. Just abans d'empènyer la porta i perdre's pel passadís, es va girar iel va mirar intensament als ulls.
Poc a poc, al tensió va anar fent-se més poderosa fins que es va fer evident que allò ja no podia formar part del normal. Va comença a evitar el desconegut, a simular que no el veia, a apartar la mirada quan es trobaven pel passadís. Fins que va arribar aquell dia.
Va sortir de classe per anar al lavabo. Va pujar el tram d'escala, va entrar al lavabo i va anar als urinaris del fons. Va començar a pixar i va sentir que algú entrava al lavabo. Evidentment, no es va sorprendre: eren els únics lavabos de nois de l'aulari. Quan va acabar, i quan s'estava a punt de pujar ja la cremallera, va sentir un alè calent al coll i va notar unes mans que el premien cap enrere, mentre una veu li deia que feia molt de temps que no es veien. Notava com cada vegada el tenia més a prop. No s'havia girat encara, però no li feia falta per saber que era el desconegut. Aquella veu suau i masculina, dolça i animal alhora, no podia ser de ningú més.
Va notar com la barba de dos dies que sempre duia li rascava la galta, com el tresor dels seus pantalons s'inflava més alhora que s'acostava. Va girar-se i va veure aquells ulls de mel més a prop del que mai hagués pogut somiar de veure'ls. Va tancar els ulls i va deixar que el desconegut li fes aquell petó aspre i amorós.

Estirat a l'herba de davant la facultat, hi pensava i se li feia impossible que tot allò hagués passat amb aquell desconegut que ara, tres anys després, intentava no plorar mentre l'escoltava dient que tant de temps s'havia acabat.
I es va posar a plorar ell també, pensant que mai oblidaria com en són, de punyents, els brins de l'herba fresca.