... a cada instant

I qui no sóc? Amic, no ho sé.
Si ni tan sols no sé qui sóc!
(M. T. Löwenstein)

Estimo.
Una paraula sola, un verb
que, si els meus professors
em deien una mica de cert
ja és tota sola una oració.

Però hi ha massa informació elidida.
Quan estimo, estimo.

I hi ha una cara i un nom
que m'acompanyen quan conjugo,
i que no em deixen fer-ho sol.
És difícil, estimar. Cal lluitar, i lluito,
com una fera que estimant mai no en té prou.

I a poc a poc, miro al meu voltant.
I a poc a poc veig com els amics
somriuen quan ens veuen caminar.
I a poc a poc l'estimo i em fa feliç,
i els amics tornen a veure'ns besar.

I a poc a poc, sense córrer ni parar,
m'ensenya a somriure quan tot és trist
i a caminar quan tot ens és estrany.

Tot un món tancat i estret,
un món massa estret de mires,
un món d'horitzons ben ferms,
traçats amb carbó de mina.

Una presó, on ens descobrim com nens,
envoltats d'una ciutat petita,
amb carrers plens quan no fa fred
d'homes i dones i infants i corredisses
per dir l'últim xafarderum après.
Una presó plena de casals i ermites
d'aquell encant simple i pretès
que menysprea emocions petites.

I en aquesta presó i ciutat
estimo.
En aquest món petit i ciutat
t'estimo.

Goso estimar-te,
fer-te petons d'amagat,
desitjar-te en silenci públic.
Torno a tenir quinze anys,
calent i enamorat,
adolescent i massa púbic,
somrient a cada instant.