Incomoditat al metro

La miro atentament, de dalt a baix, i llavors torno a pujar. Ella està distreta, repassant el que semblen uns apunts. Llegeix una frase, i llavors alça el cap, fixant les ninetes en algun lloc poc concret, i repeteix la frase de sotaveu, mig movent els llavis. Torna a mirar-se els apunts, i repeteix de nou, sembla una mena de ritual. Té uns ulls de color de caramel de cafè, els seus llavis enrogeixen cada cop que se'ls mossega, pensativa, i porta el cabell, també castany, mal aguantat amb una cua. No és especialment bonica, però tampoc es fa incòmode de mirar. Al cap d'una estona, mig s'adona que l'estic observant. Em mira, i aparta la vista ràpidament, gairebé no s'ha fixat amb mi. Torna a llegir una altra frase dels seus apunts, i la recita mentalment, amb la boca closa. Jo segueixo contemplant-la, i finalment, ella ho comença a notar a la pell. Aixeca els ulls per veure'm, i quan pren consciència de l'escrutament que estic portant a terme, comença a sentir-se incòmode. Evita mirar-me, fa veure que estudia dels seus fulls, però veig com les ninetes es mouen ràpid d'una banda a l'altra, fent impossible que estigui llegint res. Noto l'ansietat que sent per saber si encara la miro o no, i al final, la temptació és massa gran, i em regala una mirada, fugaç. Ara és el moment. Mentre ella fa una passada breu pel meu rostre, jo em toco la galta amb un dit, subtilment, mentre segueixo clavant-li els ulls. Ella torna a mirar a qualsevol raconet, s'esmuny entre els seus papers, intenta oblidar-me. Cada cop, però, se sent més incòmode, ho noto en els moviments inquiets, en el rebrec dels dits damunt dels apunts, en l'histerisme que intenta moure-li les mans en direccions que vol controlar, incitades pels meus ulls serens que continuen captant-li els gests. Després d'uns quants angoixosos minuts per la seva banda, no pot resistir-ho més, explota d'intriga i obsessió, i amb un dit, intentant que jo no me n'adoni, es toca ràpidament la galta, no fos cas que hi tingués res.