Incertesa

Crònica d'un dimecres de finals de maig amb final incert

-Juny-2010-


En una societat com la nostra, avançada i post-industrial, totes les intervencions s'executen protocolariament, tal com vaig tenir la ocasió de constatar la tarda del dimecres passat. L'ultim dimecres de maig vaig entrar a l'hospital a les cinc de la tarda en punt tal com manava el protocol establert un mes a l'avançada i a les cinc i cinc m'enviaven a la cambra 278 on hi trobo als peus del llit la inscripció plastificada del meu nom i la meva matrícula. Aquí en el Gran Ducat tots tenim matricula, vulguis o no, que aquest és un país avançat.

Un mes abans, en el moment de la entrevista amb el cirurgià, el protocol es va posar en marxa i qui m'havia d'operar em va fer les explicacions pertinents.

—Vostè ingressara el dimecres vint-i-set, jo l'operaré al dijous vint-i-vuit a
primera hora del matí i, si vostè respon tal com ho ha de fer el divendres serà a casa.

—Un moment! -vaig interrompre- Com que si jo responc tal com ho he de fer? Voldrà dir que si vostè fa la feina tal com l'ha de fer?

—No es preocupi, -va respondre fen una senyal amb la mà donant a entendre que res es deixava a l'imprevist- aquest és un país avançat, no s'ha de preocupar de res, de veritat.

Els protocols en els països avançats estan tant ben fets que res pot caure en l'imprevist. De manera que si un ciutadà d'un país avançat té l'infortuni d'haver de veure la final de la Copa d'Europa des del llit de l'hospital, també ho pot fer; passant per caixa, clar. Passant per caixa et donen el comandament de la tele. Però per ben fets que estiguin fets els protocols dels països avançats, sempre queda un punt que no és pot deslliurar de la fatalitat, no ho poden preveure tot per ben fet que estigui fet tot el conjunt de normes i procediments establerts, i aquest va ser el cas.

Només entrar a la habitació 278 vaig ser conscient que entrava a la habitació d'un hospital d'un país avançat: Un home amb una gran panxa era el que el destí, que no el protocol, havia establert que jo hi tenia que compartir habitació. En efecte, només entrar una enorme i desproporcionada panxa s'abalançà sobre els meus ulls incrèduls rere la qual hi jeia un cap no menys gros que aclaria els dubtes de que no es tractava d'una embarassada múltiple. Amb les salutacions de rigor vaig comprendre que es tractava d'un luxemburguès d'aquells que no parlen francès, francic tan sols. Tot seguit l'infermer em va fer les explicacions de com funcionaven la nevera i tots el botons que el llit tenia a l'abast -que en un país avançat no son pocs-. El que fa anar el llit amunt, el que el fa anar avall, el comandament amb diferents botons per a trucar a la infermera en cas de diferents graus de necessitat, el d'encendre i apagar les llums de dalt i les del lateral, el del telefon interior i exterior ...

—I això és tot -va rematar l'home.

—Com que és tot? I el comandament de la tele?

—Ah! Amb això s'haurà de posar d'acord amb el seu veí.

L'home de la gran panxa era qui havia passat per caixa primer i a ell corresponien tots els drets sobre el comandament, vaja. Me'l vaig mirar mentre ell, aquell home, anava mirant la tele amb una fixació absoluta. Ajagut, el seu cap i, per tant, la vista, li quedava rere la desmesurada panxa que li impedia la visió de la pantalla. Ell però se les arreglava per no perdre punt i, fos per l'esquerra -de la panxa-, fos per la dreta no parava de mirar un d'aquests programes alemanys de mitja tarda. I pel caire que portava i l'afecció que hi tenia vaig pensar: aquest a les nou de la nit voldrà veure 'el precio justo'. Però, vulguis que no, el que el protocol no preveu i el que el destí et té preparat es pot o s'ha de intentar canviar sinó s'és massa fatalista, i hi ha ocasions que no s'ho ha de ser fatalista, mal aniria.

Així que, un cop col·locats els afers a l'armari i la cartera a la caixa forta que hi havia en el fons, que és el primer que s'ha de fer en un país avançat, em vaig posar a la feina de canviar el que el destí m'havia previst.

—zu acht Stunden, Blick Fußball, ist gut? -per vuit hores, mirar futbol, val?-

—Wie? -com?-

Em sembla que m'hauré embolicat al no posar cap preposició a la pregunta -vaig pensar-, per be que sempre és millor no posar-ne cap per no embolicar-se més.

La experiència em va aconsellar que en aquestes ocasions peremptories en les que no hi ha segones oportunitats, en que una hora precisa és com l'ultim plaç per a fer la declaració de la renta, impossible de prorroga, o urgent, com quan es cala foc a la fumera, el millor és anar pel dret, sense embuts; i li vaig dir tal com s'ha de dir per a que ho entengués bé, sense embolicar-ho més.

—Futbol! -vaig dir elevant be la veu, casi cridant, que és el que s'ha de fer quan no t'entenen, donant així per assentat que l'altre és sord.

—Ja, ja, fußball, fußball, no problem, ja fußball -va contestar.

La cosa havia funcionat, ja teníem el primer problemàtic escull resolt, jo acabava de modificar el destí. El segon, però, el que havia d'esdevenir l'endemà era encara un esdeveniment depenent de la fatalitat... de la fortuna. Això és el que em barrinava pel cap, quan vaig recordar la dita que vaig manifestar espontàniament catorze anys enrere, quan en Koeman va marcar el gol: Ara ja em puc morir, que moriré tranquil.

Aquella dita que em va sortir del cor com si fos un oracle, em va deixar preocupat la resta del vespre i vaig tornar a caure altre cop en ple fatalisme. No fos cosa que, sembla ser, certs oracles es compleixen. Sobre tot si son sincers i surten de l'ànima, i aquell instintiu i espontani original pensament m'hi havia sortit, de debò, de bo de bo.


***


--------------------------------

Onofre d'Entença