In-comunicació

Feia dies que ho rumiava, però amagava els pensaments darrera els seus petits ulls foscos. Quan sortien de classe, s'esperava al costat de l'arbre que hi havia a la cantonada. Era un carrer amb dos carrils i hi havia una altra vorera, encara més ampla, a l'altre banda de la carretera... però en Joel sempre passava al seu costat, dient-li adéu amb la mà i amb aquell somriure que l'enamorava. Aquell somriure que aclaparava tot sencer, només per a ella, i es guardava a la butxaca de la cremallera, per posar-lo dins la seva capsa dels records. Portava la clau penjada del coll i, cada cop que sentia aquell nus a l'estómac, la prenia amb força i l'estrenyia contra el seu pit.
De vegades, quan parlava amb ell i sentia aquell nosequè, feia un llarg sospir i somreia sense sentit durant tota la tarda. I d'altres, quan aquell dia no el podia veure, se sentia més trista i apagada, com si li faltés alguna cosa. Però el pitjor, o el millor, era quan sortien i anaven, potser, al cine o al bar aquell que tenia les taules i els bancs de fusta. Llavors sempre intentava asseure's al seu costat, i si no ho aconseguia ja no era el mateix. I es que era només amb ell que s'ho passava d'allò més bé. Aquells ulls blaus semblava que l'hipnotitzaven cada dia més, i si algun cop arribava a tocar les seves mans, un calfred electritzant li pujava i li baixava per l'esquena a voluntat.

La Núria era d'allò més simpàtica. I tenia un cabell ros i ondulat molt maco, bé, la veritat és que era força maca. D'un temps cap aquí venia observant-la de prop i se sentia molt bé al seu costat. No volia ni pensar que potser se n'estava enamorant, seria una bajanada. Feia tants anys que la coneixia... se'n recordà d'aquella noieta que s'empipava quan li llençava sorra als cabells, tot espolsant-se-la i xisclant "Mare, mare, en Joel m'ha tornat a llençar la sorra per damunt!" mentre li feia una ganyota, i després li deia que no volia tornar a jugar amb ell... quina gràcia!
Ara eren companys de classe, i moltes vegades també sortien junts amb la colla. I ella era tan divertida! Algun cop, en l'obscuritat del cinema, s'havia atrevit a copsar amb una mirada llarga el seu perfil, i s'havia quedat embadalit. Igual que quan ella intentava explicar-li, tota seriosa, algun assumpte de dubtosa transcendència, d'aquells que només entenen les noies de quinze anys. En canvi, ell si que l'entenia i, a més, s'hi esforçava. Li agradava gaudir d'aquells gestos i aquells ulls lluitadors i plens de vida. Aquells ulls foscos que, de vegades, semblava que amagaven alguna cosa més, alguna cosa molt especial.

*

Hola!
Bones! Què tal?
Doncs mira, per aquí fent el vago una estona (cara rient)
Ah! Bé, jo també! (cara picant l'ullet)

(cursor parpellejant durant una estona...)

Escolta, què fas aquesta tarda? (interrogant enorme i ballarí)
Doncs potser quedava amb la Marina per anar al centre comercial... (cara de dubte)
Ah...

(cursor parpellejant...)

I tu? (altre cop l'interrogant enorme)
Doncs tampoc ho sé... la veritat es que no tenia res a fer.
I perquè no vens amb nosaltres? (bombeta, icona d'una idea)
Al centre comercial? (cara pensativa)
Si!
I a quina hora heu quedat?
Es que no hem quedat encara però... et sembla bé a les sis? (cara d'interrogació)
Si, bé.
Doncs trucaré a la Marina a veure si pot.
D'acord. (amb un ‘ok' que salta per la pantalla)

(la conversa resta aturada uns minuts en els quals, suposadament, la Núria està parlant per telèfon amb la Marina.)

Ei! Ho sento, ara me n'he d'anar... ens veiem després! (uns quants petons amb so inclòs)
(I en Joel desconnecta...)

Quan la Núria hi arriba, per dir-li que la Marina no pot quedar aquella tarda, es troba amb que ell ja no hi és. Dubta entre si enviar-li un missatge i dir-li o bé callar-se i quedar igualment amb ell... Finalment, decideix no enviar-li cap missatge.

*

Quan en Joel arriba a la porta principal del centre comercial, la Núria i la Marina encara no han arribat. Troba a prop un banc mig buit i s'asseu, tot mirant l'aparador d'una botiga de coses per la llar, i el de la del costat que té bosses, maletes, paraigües i carteres exposades. De sobte, veu entrar una noia sola, de lluny li sembla molt maca... però quan s'acosta les galtes se li tornen un xic vermelles, doncs resulta ser la Núria. S'aixeca i la saluda, ella li diu que la Marina no ha pogut venir i s'inventa qualsevol excusa per explicar-li perquè no l'ha avisat, mentre es retira el cabell de la cara i es treu la jaqueta. En Joel se la mira i li somriu, i li pregunta si tenia pensat fer alguna cosa. Ella diu que no amb la boca petita i mirant-li fixament als ulls, com intentant endevinar els seus pensaments. En Joel, sempre tan tímid, avui no s'ho pensa dos cops i li convida a prendre alguna cosa als bars de la terrassa, mentre nota altre cop com li puja la vermellor a les galtes. La Núria no diu que sí ni que no, però comença a caminar cap allà, rumiant si realment en Joel li mirava l'escot quan l'ha sorprès mentre es treia la jaqueta...

Arriben al bar i demanen dues coca-coles de llauna amb llimona. El cambrer ho apunta i deixa un cendrer de vidre a la taula. Quan se'n va es fa el silenci, i la Núria mira per sobre de la barana la gent i els cotxes que passen pel carrer. En Joel se sent nerviós i se la mira, amb ganes de dir-li que avui està més maca que mai, però només és capaç de preguntar-li per la Marina.
- Diu que anava amb els seus pares i el seu germà a casa de la seva àvia, que viu a Vilanova. Es veu que avui és el seu aniversari i farà un bon sopar, no volia fer tard.
En Joel fa un gest amb el cap, com assentint, i torna a restar en silenci. El cambrer arriba amb les begudes, posa dos sotagots a la taula i les deixa just a sobre. Després els hi deixa el tiquet; la Núria s'ho mira i comença a treure el moneder.
- No, noia, ja ho pago jo. T'he dit que avui et convidava!- li diu en Joel, pagant el compte al cambrer.
- Ah, doncs gràcies- li somriu, agraïda, la Núria.
I després, tornà aquell silenci tan incòmode... Ella, neguitosa, treu el seu mòbil per veure si hi ha cap novetat, i el deixa sobre la taula. Ell se la mira, i dóna un bon glop al seu got. Realment es troba confús pel que ara pensa, però com li agradaria poder explicar-li tot el que sent... De sobte, en veure el mòbil de la Núria a la taula, li ve al cap una idea. I si, tot plegat, no fos cap bogeria? I si pogués dir-li tot el que no gosa, mirant-li als ulls, a cau d'orella?
En Joel no s'ho pensa més (avui se sent atrevit i vol aprofitar-ho) i agafa el mòbil de la butxaca de la seva caçadora. Obre el menú i va cap a l'agenda, allà hi busca per la N... fins a trobar el número de la Núria. Quan ja el té, es queda embadalit, durant només un segon, mirant la pantalla.
- A qui truques?- l'interromp ella.
Ell atansa el seu dit als seus llavis i li demana silenci. Decideix fer-ho, i polsa ‘OK'. A la pantalla apareix "connectant..." i de seguida "trucant a Núria", es posa l'aparell a l'orella i espera. El mòbil d'ella comença a sonar, amb una música de Robbie Williams. Quan mira la pantalla i veu que és en Joel qui l'està trucant, no entén res.
- Joel...?- fa ella, desconcertada. Però en veure als ulls blaus d'ell el seu posat tan decidit, despenja i contesta.
-Hola... si...?
(En Joel la mira als ulls, sembla quedar-se sense paraules, sense respiració...)
- Joel... què vols?
- Saps que avui estàs més maca que mai?- Diu ell, i es fa un silenci... però un silenci còmode, de complicitat, de sorpresa i d'amor.
I la seva veu no tremola, és ferma com el sentiment que ara l'envaeix. La Núria agafa aire, i sospira lenta i pausadament, expulsant l'aire que ha agafat i hipnotitzada pel mar de la seva mirada. De debò li està passant o és un somni? S'aferra al seu mòbil, incorporant-se a la cadira i deixant caure endarrere els seus cabells rossos. S'ha quedat sense paraules, però ara les paraules no calen. I és ara quan recorda els seus versos, els que ahir va guixar i amagar sota una capa de tinta negra... els que deien que, de vegades, una mirada ho és tot; els que deien que, de vegades, un segon et pot canviar el món...
- T'estimo...
-Jo... també.
I després de penjar, només va regnar el silenci.