Imprevisible?

L’òliba, la reina de la nit dels espais tancats, sagristies, casalots, castells i masies, ja ho sabia, mentre que jo mateix ho desconeixia. Sabia ja que jo no era el que podia semblar perquè em podia observar fins i tot en la foscor de la nit sense lluna.
I sabia com la meva naturalesa interna descosia les costures de la meva aparença, involuntàriament, com qui du una roba massa estreta i els moviments amenacen d’un moment a l’altre, amb esquinçar-la.
Mirades, d’enveja, silencis irats, expressions que delataven menysteniment, fetes des del profund de l’inconscient. Descrèdits cara als altres, gelosia i gasiveria. Tot en dosi no pas homeopàtiques sinó suficients per desmuntar la més equilibrada de les persones.
Els seus vols nocturns, les seves parades per escoltar els ratolins, vora la meva finestra, o en els meus insomnis recurrents que presenciava, li havien fet veure el perill que les meves formes aparentment nobles comportaven cara els altres.
Podrien dir que l’òliba és un animal savi i per això s’amaga i per això observa, present i transparent, els nostres actes que ens dibuixen, despullats, i ens delaten.
Però la persona és un ser imprevisible, l’oliva es temia el pitjor quan vaig arreplegar el petit cadell que piulava al bell mig de les golfes, el seu bell plomissol li conferia una aparença dolça i inofensiva, i el vaig agafar amb tota la delicadesa i el vaig apropar al seu niu on aquella nit piulaven els seus germans.
Calia enganyar a l’òliba, també.