Iaia

Ja és molt tard, el dia ha estat llarg i xafogós. M'acosto a la tauleta de nit i hi deixo les píndoles i la gerra d'aigua. Tot seguit m'allito, el cos m'ho demana.
La foscor impera a la cambra i em condueix al desitjat repòs.
Al costat de la calaixera: els llargs cabells blancs recollits en castanya, el vestit negre, la manteleta d'anar a plaça, les mans damunt del pit agafant el moneder i el cistell del mercat, que fa un trenat de cintes de pell.
És ella.
-Iaia, què hi fas, aquí?
La iaia em parla de les coses de cada dia, de la plaça, la carnissera, el menjar del gat, de les dues pessetes rosses que em donarà el cap de setmana...
Jo hi insisteixo:
-Iaia, estàs bé? Que contenta estic de veure't.
Ella m'explica que demà li toca de rentar-se els cabells i que per això s'ha comprat la brillantina. Que només llevar-se se'ls rentarà. Em demana que si l'ajudaré a esclarir-los.
-Sí que ho farem, a primera hora -li responc.
I la veig davant del mirall de l'armari amb la neu dels cabells escampada sobre les espatlles, la blancor transparent de la pell, inigualable... La pinta s'endinsa, suaument, una, dues, vint vegades, en un ritual màgic i real alhora. Les destres mans cargolen la cabellera per formar la castanya. Després segueixen els molls posats al foc per arrissar-la...
La imatge de la persona enyorada m'omple els ulls: la Beti refregant-se-li a les faldilles, les sabatilles fosques d'estar per casa, es barregen amb els cops de pala de la veïna que fa la bugada setmanal al safareig de sota casa.
-Iaia, on eres? -li demano.
Diu que aquest vespre em farà una cassoleta d'arròs al forn i que, si vull, podem treure la panera de les fotos. Com es coneix que la iaia sap molt bé el que m'agrada! Totes dues som de poques paraules, però ens entenem sense dir-nos res.
-Escolta iaia, explica'm què has fet, perquè... no t'havies mort?
S'acosta a la llum, ara amb el vestit de les festes, els robins i diamants de les arracades penjant sobre la pell de seda, el coll emmidonat i el vano de blonda a la mà, l'aire del qual m'arriba amb perfums del passat oblidats, barrejats amb murmuris de parles i drings de copes curulles, de flaires ja desconegudes pel pas dels anys.
M'ofereix una copa de xampany i, quan l'agafo, sento desfer-se'm el cristall a la mà. El líquid daurat se m'escampa damunt la camisa de dormir...
-Però, què hi faig, en camisa de dormir?
La fredor de l'aigua de la gerra abocada em desperta de cop i arriba el desencís. La il·lusió s'esvaeix.
Iaia, estimada, per què has de ser un somni?