Horaciana

M'he assegut al sol entre llentiscles, per cavil·lar aquest repte que es proposa*; només pensar-hi un poc ja me n'adono que em sobren els exemples per demostrar la imperfecció perfecta, aquella que, asimptòtica, s'ajusta al límit de perfecció damunt la terra, sense mai passar-se de la ratlla.

Què hi ha millor que aquest moment de calma, de festa entre setmana, per fer l'observació?

Qui mirarà per mi el sotabosc, el garrofer florit, amb una olor a mascle, coneguda, el colom gratant sota l'alzina nana, que el sol mig il·lumina?

És ben senzill, el que tenim és únic i és sublim, sentir l'ocell terrejar rere meu, veure l'estesa d'aigua platejant més enllà de les torres d'en Gaudí; sentir l'olor del bosc a les obagues, ser viu encara per passar-hi a bon ritme!

Podria haver perfecció millor sense passar la ratlla del senderi?

I es ben cert que jo volia un mon perfecte, la mare més perfecta, el pare més valent; que l'heroi mai perdés en ses batalles; que Sigrid fos sempre rossa i bella a la popa del vaixell viking, amb la seva bata fins els peus i cinturó de roba estrenyent sa cintura i abocant-se als seus peus.

Els herois si es que ho eren havien de tenir una espasa recta i amb ella no fer treva ni repòs a l'enemic.

M'entristia comprovar en alguna peli que el meu heroi perdia escut i espasa i a la ma del dolent tot sol quedava, al marge del camí, agafat a l'espona a punt de caure; només l'ajut vital de la donzella, l'amic encara viu o un cop de sort, feien caure al dolent - que ja no reia - i marxar i morir, fent-s'ho tot sol.


No haver entès el present en el passat, això és la imperfecció; el futur no és mai fosc ni imperfecte. I sinó, sigues llest lliga't al pal, com ho feu el celebrat Ulisses, no fos que se t'endugui el cant de les sirenes, tan perfectes com són: terra i mar!

L'afecció per l'esforç no esta renyida amb el dolç regust de la victòria.
*Repte 171