Harold (Hergè i gypsy)

- Una punxada i ja està - diu en Harold .

La seva barba blanca i les ulleres grosses fan que el seu rostre tingui un cert aire d'avi intel·lectual, de metge de poble, d'aquells de tota la vida, dels de confiança. Ell fa tot el possible per potenciar aquesta imatge entre els seus pacients, i molt especialment entre els escollits.

-Estigui tranquil·la senyora Kathleen, serà un moment- afegeix mentre prepara la injecció de diamorfina.

L'anciana està estirada al llit, una mica nerviosa però somrient. És una dona menuda i fràgil, pell i os. En el seu rostre destaquen uns grans ulls blaus, molt desperts, incongruents en un rostre ple d'arrugues; ulls de noia jove. Mentre espera, contempla al doctor i, amb la mà, no para de fregar-se la zona del braç on rebrà la punxada.

-I aquesta injecció em traurà el dolor ? - pregunta amb veu infantil, per quarta vegada en pocs minuts .

-L'ajudarà senyora Kathleen, l'ajudarà, però ja sap vostè que a les nostres edats tampoc podem esperar miracles, veritat ?

En Harold es comporta més com un amic que com un metge i ho fa sense esforç, li surt de forma natural. Li agrada pensar que és un home sincer i competent; dels què diuen les coses pel seu nom. Encara recorda aquell dia en què un amic pesat li va preguntar per l'esperança de vida del seu sogre, malalt de càncer, i ell va respondre: " Jo no li compraria un ou de Pascua". El seu pronostic, naturalment, va ser del tot exacte, i el sogre no va arribar a Pascua. De fet, va morir quatre dies desprès, a la mateixa habitació on ara està ingressada la neguitosa senyora Kathleen.

El bon doctor respira profundament, colpeja amb suavitat el braç de la seva pacient, buscant la vena, i li clava l'agulla amb determinació. La dona, que ha girat el cap per no mirar, deixa anar un xiscle agut quan l'Harold pressiona l'èmbol bruscament, injectant-li de cop la dosis letal de diamorfina. L'assassí, amb els ulls brillants i la cara sobtadament amarada de suor, s'allunya unes passes del llit, deixant la xeringa clavada a la carn, per contemplar a la seva víctima.

A vegades la sobredosis provoca espasmes intestinals i fins i tot vòmits. Aquest cop sembla que no serà així i l'Harold se n'alegra. Vol gaudir de cada un dels minuts que li resten de vida a la senyora Kathleen. Vol ser el seu àngel de la mort.

Els immensos ulls de l'anciana el miren buscant ajuda, la seva respiració és forçada i lenta, els seus llavis d'un estrany color blavós. La pobra dona intenta dir-li alguna cosa, però les paraules se li entrebanquen i perd l'alè. El doctor s'hi apropa i comença a parlar-li a cau d'orella. L'inici d'una gran erecció li deforma els pantalons.

Res es pot comparar amb aquest grau d'intimitat. Res.

Quan, anys més tard, el doctor Harold, amb l'ajut dels llençols, es pengi dels barrots de la seva cel·la, s'especularà amb el remordiment com a motiu del suïcidi.

Una especulació del tot errònia. En Harold es penjarà perquè la presó l'haurà privat de l'única cosa que l'ha fet viure tots aquests anys, de l'única addicció que mai no podrà superar: el plaer de matar.


Hergè

========================================


Octubre/62

Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar atentament.

Octubre/65

Primer dia d'universitat. Seré metge.
He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialles frívoles.
Però entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

Març /74

Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé, la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa inaudita, tan sols digne del silenci més absolut.

Gener/77

Esmorzar a casa amb la Pimrose i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat. Vull que sigui feliç.

M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort, sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art. Veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria omplint la seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

Juny/92

La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant el devenir quotidià.
Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

Setembre/98

La policia sospita. Els col·legues metges, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no he fet cap mal, m'han traït i denunciat. Púrria. Què sabran ells de l'art de viure i de morir?

Juliol/00

Cadena perpètua. Inútils desferres humanes em condemnen, s'afoguen en la ignorància més primitiva, no són prou evolucionats.
No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

Gener/04

És hora de marxar. Vull que la Pimrose no passi pena en la seva vellesa, que percebi el màxim de la pensió que li serà atorgada un cop jo sigui mort. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
M'ofego, i aquest deliri de la mort viscut en primera persona encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

"A les teves portes vinc, Mort" (Walt Whitman).


Harold Shipman


gypsy