Gràcies, mirall

Arriba a casa esgotat. No té previst sopar, ni xerrar, ni complaure-la. Se'n va a dormir. Li ho fa saber des de la porta, ella no l'entén però ho intueix.

Ell es desfà la corbata, que li queda mig penjant, i la camisa entreoberta. Va despentinat i ja s'ha tret les sabates, que li fan mal. Es tira damunt el llit i s'alça de cop, com si s'haguès punxat amb un cactus del desert mexicà. El mirall l'ha traïcionat i li ha injectat, de cop i volta, una dosis de desig. Només li veu reflexat un pit, amb el mugró eriçat per la frescor de la dutxa, i la cabellera que es balanceja a mercè del secador. Quan l'aire el vol complaure li ensenya aquella fruita tant dolça que últimament es ressisteix a assaborir i quan l'aire el castiga, li mostra els cabells al vol. I la dansa l'està hipnotitzant i n'endevina el cos sencer i s'esgarrifa només de pensar que no en té forces però sí intenció. I el trasbalsa saber que no ha estat descobert, que no hi ha tampoc la voluntat d'ella per excitar-lo, que simplement és una complicitat entre ell i el mirall, que es coneixen, que sap què li agrada. Amb tanta contemplació, els cabells ja estan secs i ara el seu amic li regala tota la silueta, de perfil. I no es pot ressistir. El mirall els rep a tots dos. El seu còmplice (ell) s'apropa i s'allunya cada cop amb més intensitat, la mateixa en què ella li agraeix el balanceig. No tarden a abraçar-se extasiats, un privilegi que no ha pogut contemplar el mirall.