Navegant sense rumb

Vaig estar durant dies navegant a la deriva sobre un asfalt ple d'icebergs de maons i ciment. Com un nen fantasiós, d'una balsa de piscina en vaig fer la meva nau. Vaig estar a temps d'agafar roba, menjar enllaunat, dos botelles d'aigua i una fotografia de tots tres, què ingenu. No tenia timó ni brúixola però no em feien gens de falta, estava enmig del no-res i no podia anar enlloc. Tot i així navegava a rem sense descans, perquè volia trobar-ne aviat la sortida, a contra corrent perquè era conscient que no dependria de mi el final del viatge. Tot era fosc i el silenci, sepulcral. Enyorava la música ensordidora que escolten els joves que es passegen amb el cotxe nou en busca d'una noia. Aquella estridència que m'irritava, haguès estat un bàlsam en aquells moments de solitud.

De lluny hi vaig veure una torxa gegant que deixava anar un fum ennegrit, però aviat es va anar apagant i la foscor va tornar a inundar el paisatge. Desitjava que fos de dia. Però mai haguès pensat que la llum del Sol em podia ser tant maligna. A mi, que l'obscuritat em paralitza i em deixa al descobert la feblesa humana. Va tardar en sortir aquell Sol pel qual jo tantes hores vaig resar i, els raigs, em van cremar l'ànima. M'havia adormit quan encara era negra nit i a trenc d'alba vaig tornar a obrir els ulls. De sobte vaig adonar-me'n que era gondolero a la Venècia de l'Infern. A la llera suplicaven uns quants desesperats que alhora, i sense saber-ho, eren gent afortunada. El mar ens havia engolit. Nova Orleans havia naufragat.

Una dona resava a la teulada de casa seva, però les seves súpliques eren en va, un crit d'auxili en el buit. Hi tenia un nen en brços que s'havia cansat de plorar; plors perquè tenia gana, perquè no podia dormir, perquè patia fred, per tot plegat. Una dona afortunada amb una criatura amb vida. Als terrats dels veïns hi havia roba estesa, xandalls d'infants i algun texà que probablement ja mai més ningú recolliria. Les carreteres descendien a les profunditats i els pals de la llum estaven a ran d'aigua.

L'aigua, un bé tant preuat, ara enemic dels seus fidels, un líquid putrefacte que sembrava malalties al seu pas i que rebutjava tot allò que hores abans s'havia cruspit. De sobte, els veïns apareixien un a un, ara cadàvers i en barris que mai havien trepitjat. Amb ells, l'esperança també s'havia ofegat. Els equips d'emergència treballaven sense parar, però la dona de la teulada els quedava lluny i no senten el seu res i el nen, el nen ja no tenia forces per plorar.

Els més vells no volien abandonar sa casa, encara que ja era propietat del fons marí. Tampoc volien marxar sense els familiars i amics que l'huracà s'havia emportat, com si es creguessin que esperant tornarien de nou a sentar-se tots a taula. Els voluntaris no els feien cas i se'ls emportaven a contracor. per recuperar els éssers estimats calia esperar i, un cop més, deixar fer a la natura el que més li plagués. Ella els tornaria a la superfície, com un regal entregat pel diable.

Un home en una balsa canviava el rumb en direcció al nen sense plor.