Em sento desitjada quan sé que m'és infidel

Uix!!!, s'havia cremat treient els macarrons del forn. No perquè fos maldestra a la cuina o descuidada, sinó perquè s'havia posat neguitosa en sentir l'ascensor. Era ell, no en tenia cap dubte. Cada dia el mateix ritual: cop fort a la porta del cotxe, estridència a l'entrar al portal i soroll d'ascensor. Els tres sons combinats que la desequilibraven.
Ja suava, sense parar. Estava bruta. Feia dos dies que no es dutxava, portava els cabells oliosos, mal pentinats i s'havia posat una bata desjecta. S'esforçava en fer fàstic, però de ben poc li servia. Ho feia per ell, sense adonar-se'n que s'estava enterrant en vida.
Sent la porta de casa la veïna, la del pis de sobre. Es tranquil·litza de sobte. Avui no toca, avui s'estalviarà el patiment.
No tarda en sentir els veïns com es posseeixen sense miraments, amb força. Grinyola el llit i sembla que s'ensorri el sostre i és ara quan ella se sent més desitjada pel seu marit. És en aquests moments quan la fa feliç, quan la respecta. I no es pregunta ni li interessa saber què li troba la veïna a aquest marit seu tant possessiu. Ella ni recorda que és jove i atractiu, enginyós i dolç. I el veu lleig i monstruós, amb la veu ronca.
Avui no n'ha tingut prou i en arribar no es menja els macarrons i l'agafa i no vol saber si li ve de gust o si li molesta, si ha tingut un bon dia o si està malalta. Perquè tenen un contracte on ell un dia va creure llegir que tenia dret a penetrar-la quan li plagués. Una lletra petita que no existeix enlloc, una llegenda urbana que sempre ha sentit explicar al seu entorn, que ha passat de generació rere generació a la seva família. És la seva llei i mai permetrà que ningú la derrogui.
Tanca els ulls i apreta les cames amb força, la poca força que li queda. Cada cop imposa menys ressistència perquè es debilita en cada trobada. I plora sense fer soroll, perquè sap que sentir-la plorar l'excita. Amb el temps, també ha après a no imposar-se, veure-la lluitar l'excita. Ho està aconseguint, encara que li costa la vida. Ja li falta poc per ser un ésser inert. Es concentra, agafa forces i ho aconsegueix. És una morta. Amb els ulls ben oberts, mirant a l'infinit. No gemega ni es queixa, no s'oposa ni es deixa. Ara ben bé té l'expressió de La Gioconda.
I ell para de cop. L'escridassa, es vesteix. La despatxa, li retreu que no és fidel, perquè s'ha esforçat a imitar el quadre que ell més odia, perquè el ridiculitza amb tanta indiferència. I li demana el divorci, tot d'una, sense més.
I ella continua amb la mirada perduda i els llavis gloriosos. I agafa les fotografies de la seva família, dels que estima i l'estimen, amb els qui no té contracte de lletra invisible. I se'n va a la platja, es despulla i es tira al mar. En sortir es posa la mateixa bata llardosa i se sent guapa, i és que està atractiva i va a casa els pares, sa casa. I els explica que ha tornat a néixer. I ells ploren i li supliquen perdó i clemència perquè s'adonen que han ajudat a enfonsar-la perquè no entenen les violacions en el matrimoni, perquè ni a l'Església ni a la televisió els havien explicat que això és domini, és delicte. I tanta prudència els feia, sense saber-ho, els còmplices més discrets.