Goècia

*

(... que no em condemna la mort més que la indiferència...)


I

Candeles al cor de la pineda,
Al burell del meu marcir-me,
Feres de mi goècia.

Longànime em mantinc contra marea
Decreixent com una lluna tòrrida
A la brasa d'un cel de lona,
M'emmetzinares amb lotus
I flors de camèlia.

Luxúria esvanida amb l'ora,
Emmelades d'amnèsia les mirades,
Ferides pel gatzoll d'una distància
Iterativa.

Feres amb mi goècia,
Maleït de malvasia m'ofegares
A les meves runes maltractades
De magma i plomes de corb.

Em vas corferir per sempre
I em postrares en aquest oblit
Deleteri i malèvol
Alimentant-me de fels
I de llàgrimes pretèrites.

Als naips no surten les jugades
Que em faran guanyar la partida
I al nadir em trobo ara,
Buscant de mi bocins que es perderen
Quan de mi feres goècia.

Goècia,
Màgia negra.


II

Opim d'instants, ara m'enfonso
A la pansofia intel·ligible de les llàgrimes,
Succedani del meu jo,
Que algun dia subvertia les tenebres,
I avui d'elles s'alimenta.

El temps, succint, s'agombola
Amb el cant malastruc d'aus perennes,
Que no volen al Sud per guarir-se,
Sinó per trobar-hi una mort immerescuda.

I feres amb mi goècia,
Amb petons sarcòtics
Sobre les meves ferides obertes,
Per després utilitzar-me
D'estaferm de les teves rancúnies,
Etzibades com llances
A galop del teu corser.

(... càndides tardes que passaven
mentre et mirava solemne
i trencada de passió soliua,
alimentades ja les teves ànsies
del meu plaer fet quefir
i dels meus ulls fets matinada)

Encisat en condemnes de paisatges
Congelats al teu recer,
M'endimoniaves la sang que em glatia
Com un girigar de pardals al migdia,
Negant-me el teu plaer
Quan de mi, fins a l'èxtasi et nodries.

D'atonia moro entre inferns
Que tu construïres, perversa,
Enamorant-me l'ànima i cremant-la
Condemnant-la a caure als peus
Del borreu del teu oblit.

De mi feres goècia.
Amb mi feres màgia negra.