Gaudir.

Renoi !, tot una horeta ... cada dia !!, quina sort. Jo somiu molt, però no escric res !!!!!.
Has quedat molt .... remiauuu.
Un Petonet. :-)

Caram, noi, doncs moltes felicitats, perquè et surten coses molt xules, tenint en compte que els dediques només una horeta....

Jo, en canvi, m'hi puc passar hores i hores amb una idea al cap, i mai no acaba de sortir... però, és clar, és ben comprensible, on hi ha talent.... hi ha talent....

Un petonet. Perdona que ahir se'm va oblidar donar-te les gràcies pel teu últim comentari.... jo crec que sí que te'n recordaràs.... què t'hi jugues? ;-)

Fins la propera!

curt pero macu, remeno alguna coseta més per aquí. Maca la fotografia ;-)
petons!

xarop

Quin poema més original, fa conjunt amb la teva fotografia.
Gaudir d'allò que més ens agradi, sentir que el temps no conta. En aquest cas ens parles de l'escriptura. T'asseguro que jo sento el mateix, és una mena de bogeria, de febre, de delir que allibera tantes emocions que neixen cada dia.
Però ara no sé si estic més enganxada a escriure, a llegir o a comentar. En fi és igual, quan ho faig no penso en res més i això és una sensació fantàstica.

Somiar una hora al dia, bonic propòsit, màgia en estat de letàrgia que podem deixar volar lliurement. Un somriure juganer que acarona la nostra ànima.

Estic apuntada a les dues coses sense intermitències...

El poema és força breu, però mira per on, a mi
m'ha dit moltes coses.

Petons!