Galeria d'ombres: La tieta Laia

La tieta Laia, cap als anys vint, vivia a Sarrià, quan aquella barriada encara tenia un cert aire de vila obrera i menestral i no pas el de zona residencial que té avui dia.
Petita i desnerida, de nena, lluïa uns bonics ulls negres com dues cireres, destacats en un rostre pàl·lid i ben proporcionat damunt d'un cos petit i desnerit, tal com encara es veu des d'una vella fotografia sèpia que es conserva en un àlbum empolsinat.
La tieta Laia anava a una escola religiosa d'una ordre francesa que hi havia al barri. Com que a casa no les passaven gaire grasses, l'havien admès gratuïtament en qualitat d'alumna pobra; aquestes es diferenciaven de les de pagament per l'uniforme, doncs duien unes senzilles bates de batista, totalment diferents dels vestits blaus i les bruses blanques de reglament de les altres; també havien d'entrar per la porta del darrere, i quan tocava classe de labor o de música, a elles les duien a escombrar el pati o a netejar els passadissos. La resta del programa era més o menys el mateix, tot i que a la capella ocupaven les files del darrera, i quan era la diada de Reis, o per Pasqua, rebien de mans de les seves companyes més privilegiades, unes nines de drap de rebuig, de segona mà, i unes petites coques ensucrades amb un ou al mig, per tal de que aquelles aprenguessin les virtuts de la caritat.
Les ensenyaven a llegir i a escriure, a comptar, i a resar; especialment això: a resar. Unes monges, en un castellà estricte, moltes vegades amb aquell accent francès que es impossible de dissimular quan es diuen les erres, els feien memoritzar Parenostres, Avemaries, Credos i aquells inacabables rosaris en llatí, que es recitaven de memòria, sense saber ben bé el que es deia.
A la tieta Laia, de ben petita, li agradava escriure versos al darrera de les llibretes. En una d'elles hi havia posat:

"La lluna, la pruna,
Vestida de dol,
El pare la crida,
La mare no ho vol".

Aquesta cançó li cantava la mare per bressolar-la quan era petita, i la tenia a flor de llavis, gairebé sempre mentre feinejava per la casa. A la tieta Laia aquella ingènua evocació de la lluna endolada la feia somniar:
"El pare la crida,
La mare no ho vol".
Ah!. No era veritat. La mare si que ho volia que el pare cridés la lluna endolada- pensava- i ella sovint la mirava quan l'astre estava en quart creixent i s'imaginava el pare a dalt del terrat, udolant com un llop, per fer-la créixer. Les nits de lluna plena, se sentia feliç i satisfeta: -El pare ho ha aconseguit: la lluna fa el ple i ha deixat el dol per un altre dia- es deia, mentre s'extasiava amb aquella pal·lidesa, que feia joc amb les seves galtones i la seva viva mirada trista.

Un dia una monja gavatxa li va trobar la llibreta i la va renyar: Que hi feia aquella bestiesa de "la lluna, la pruna", al mig dels Misereres i els Parenostres i de les senzilles sumes i restes dels exercicis de classe?. La van castigar de cara a la paret, i li van estripar el full on, amb una lletra rodona i gran com petites llunes, la nena havia escrit la lletra de la senzilla cançó de bressol. La tieta Laia va plorar, i el seu plor era més plor, perquè no entenia res del que passava. Si aquella era la cançó que li cantava la mare, quan era més petita i quan, a mitjanit, es despertava angoixada d'un malson !. Que passava?. Quin mal havia fet?.

Van passar els anys; tampoc gaires, i la tieta Laia es va fer una miqueta més gran. Ara a l'àlbum familiar hi apareix més alta, amb els mateixos ulls negres, com cireres, destacant d'un bonic rostre de noia jove; el seu cos és prim, però més esvelt i amb corbes femenines; molt atractiva; vesteix d'infermera, i una data ens diu que és l'any 1938.

Hi havia una guerra i la tieta Laia se'n havia anat al front a curar ferits i malalts als hospitals de campanya.
Alguns dels metges i companyes que van treballar amb ella van donar fe de que era una professional excel·lent i que tenia una especial sensibilitat per atendre aquells pobres nois allunyats de casa i de la vida.
Van dir que agafava la mà dels moribunds i els cantava a cau d'orella, amb una veu tímida i serena:

"La lluna, la pruna,
Vestida de dol,
El pare la crida,
La mare no ho vol".

I que quan se'n anaven d'aquest món, deixant uns ulls oberts i sorpresos per haver de deixar la vida tan joves, no podia dissimular unes llàgrimes.

La tieta Laia va sortir el 1939 per la frontera francesa, amb una munió de refugiats. Tot i que mai s'havia interessat per la política, sembla ser que els seus passos l'obligaven a seguir els seus malats i els seus ferits.

Amb els atzars de la guerra i de l'exili, se'n va perdre el rastre, i mai més se'n va saber res d'ella. Sembla ser que va fer mutis discretament per la porta del darrera, tal com li havien ensenyat a l'escola quan era petita.

Veient la Lluna quan fa el ple, sembla sentir-se una veueta que encara canta:

"La lluna, la pruna,
Vestida de dol,
El pare la crida,
La mare no ho vol".