Fugir

En Miquel no havia vist mai la mar excepte al fons de la pantalla de l'ordinador de l'oficina on treballava. Era una fotografia d'algun paratge tropical que havia trobat a internet en algun moment de poca feina, en algun moment en què la seva responsable no estava mirant, en algun moment en què havia aconseguit burlar l'estricte control al que els empleats estaven sotmesos i igualment, en algun moment, l'havia instal·lat allà, davant seu, per torturar-se diàriament amb un somni no complert que tenia des de feia molts i molts anys. Coneixia perfectament aquella imatge, la recordava cada dia quan tornava a casa després de fer les compres al supermercat del seu barri de la immensa ciutat interior a la que vivia, mentre sopava sol, quan se'n anava a dormir, quan es llevava al matí i sabia que l'únic consol que rebria a l'oficina era la contemplació del fons de pantalla amb aquelles illes solitàries de sorra fina amb palmeres, aquell blau incisiu, dur, com un "uppercut" que el feia tombar d'esquenes, aquella barqueta solitària sense ningú al damunt i aquella calidesa que sentia al observar-la. Podia sentir-la, oh si, la podia notar a flor de pell. Podia notar la calidesa de l'ambient i l'aigua freda als seus peus cansats i assedegats de frescor després d'una llarga caminada imaginària.
Aquell, era un dia com tants d'altres havia viscut mentre treballava imaginant-se el blau infinit davant una platja de sorra musculosa i de gra gruixut. En Miquel es trobava als núvols, o per ser més exactes, al mar dels seus somnis; en algun racó de la Costa Brava o de la Costa Daurada amb el sol d'estiu rostint-li la seva immaculada pell blanca i pigada d'home nòrdic, vestit amb les bermudes esquitxades de detalls de flors que els companys de l'oficina li havien regalat feia una setmana a raó del seu aniversari, sostenint una gerra de cervesa glaçada mentre ell romania estirat a una hamaca i simplement observava els vaixells blancs, els banyistes excitats, els pescadors apostats a l'espigó amb les seves canyes, els núvols esfilagarsats llepant el cel, l'horitzó blau. La mar.
Absort en la seva pròpia imaginació havia deixat oblidat per uns instants els documents grapats que encara havia de complimentar i que sostenia a les seves mans. Els documents es va esmunyir entre els seus dits indecisos i van caure damunt el teclat per relliscar finalment d'allí al damunt i desplomant-se al terra fent el soroll que fan els papers rebregats i grapats al caure al terra entre el silenci sepulcral de l'oficina. La seva responsable, la Maria, que casualment voltava per allà i no suportava el mínim descuit de cap dels seus subordinats va interrompre la conversa que estava mantenint amb en Pep, un altre dels treballadors que romania prop del lloc d'en Miquel, es va acostar i va observar l'home nòrdic quan tot just recollia els papers del terra.
- Què t'ha passat? - va preguntar aquesta mentre d'una revolada feia un cop d'ull al home de cabells roigs que recollia un grapat de papers del terra.
- M'ha caigut - va ser la disculpa d'en Miquel, que ja temia el pitjor.
- Doncs a veure si vas amb més cura - va dir la Maria, allunyant-se de nou i no sense abans haver fet un acurat escàner al departament d'en Miquel i retenint com a darrera imatge la immensitat blava de la pantalla d'ordinador del seu subordinat.

En Miquel ja havia recollit els papers i tornava a escoltar la veu agre de la Maria recriminar quelcom a en Pep. Va fer un altre cop d'ull a la pantalla i va provar de dissipar de la seva ment els pensaments que fins ara li havien enterbolit el cap i el mati. Va aixecar-se del seu seient i va encaminar-se en direcció a la màquina de cafè. Potser un capuccino li faria passar aquell estat d'enyor per una cosa que ni tan sols coneixia. Allà, a un racó de la planta de l'oficina, prenent també un cafè hi va trobar en Llorenç, un dels seus companys de feina. Precisament en Llorenç, el que havia estat, segons va poder-se assabentar, l'artífex que va proposar les bermudes com a regal d'aniversari d'en Miquel. Tot i així en Llorenç era un d'aquests companys amb els que un cercaria qualsevol cosa a excepció d'una conversa interessant i un de tants empleats amb els que amb prou feines en Miquel tenia contacte.
- A buscar una mica d'energia positiva? - va dir-li aquest al veure'l arribar.
- Només vull un capuccino - va dir en Miquel mentre es furgava les butxaques.
- Ja m'ho suposo. Volia dir això mateix...
- Ah... No t'havia entès.
- Una setmana dura eh!
- Una més.
- Encara sort que ja arriba el cap de setmana.
- Doncs si.
- Saps? La Ruth i jo estem pensant d'anar a fer una excursió aquest cap de setmana...
En Miquel no recordava qui era la Ruth, però pel to de veu d'en Llorenç suposava que seria la seva muller, o la seva companya, o la seva xicota. La veritat és que no li importava gaire. Va introduir les monedes a la màquina i va prémer el botó. Es va posar en marxa.
- ... sí, sí! Una sortideta per desconnectar una mica - va dir en Llorenç mentre es recolzava a la màquina de cafè. Si res es torça anirem als Pirineus a una casa que ens deixarà un bon amic meu. Ens encanta. Ja hi hem anat un parell de vegades...
- Ah, que bé...
- Doncs sí, així com t'ho dic. Hi ha un llac preciós a no més de deu o quinze minuts a peu. Ah! Ja tinc ganes de ser-hi... Va bé sortir de tant en tant, no creus? I tu què?
- I jo? Què?
La màquina de cafè va acabar d'abocar en aquell moment la mescla calenta al got de plàstic.
- No surts enlloc el cap de setmana?
- Doncs no. La meva mare està molt sola i...
- Ah carat. T'has de buscar una xicota Miquel. O un xicot... Vaja, com tu prefereixis. No tens amics o què?
A què venia aquesta mena de rentat de consciència? En Miquel no acabava d'entendre què carat volia en Llorenç. Amb prou feines si es parlaven i ara li garlava sobre amics, xicotes i demés. Va agafar un sobre de sucre i el va abocar al capuccino. Va començar a remenar.
- Es clar que tinc amics.
- I aleshores? Podeu fer una escapada a algun lloc.
- Tots tenen parella. Fan els seus propis plans.
- Oh carat! Però això no és cap excusa, podries....
- I a tu què coi t'importa el que faci o deixi de fer jo?
I en Miquel va donar la volta i se'n tornà a la seva taula amb el got de capuccino a les mans. En Llorenç es va quedar callat allà mateix recolzat a la màquina de cafè. No entenia què li havia picat a en Miquel. Ell només tractava d'animar-lo una mica. Se'l veia tan deprimit, callat i absent darrerament...

En Miquel va deixar el got de plàstic damunt la seva taula, a un costat del teclat. Va asseure's i es va posar a examinar l'informe que havia deixat a mitges. Va alçar la vista un moment i va veure passar en Llorenç per davant seu i asseure's al seu corresponent lloc. Se'l va mirar com qui mira alguna cosa que no entén, prement lleugerament els seus ulls blaus i amb un to greu esgrimit des de les celles. Al seu cap no feia més que repetir-se les paraules que havien intercanviat davant la màquina de cafè amb en Llorenç i la manera un tan estirada amb la que ell mateix l'havia enviat a pastar fang i s'hi havia acomiadat. Va mirar cap al finestral est de l'oficina per observar els raigs solars encastar-se dolçament als blocs d'oficines del costat. Feia molt bon dia. Era estiu. Un magnífic divendres d'estiu. Va pensar en la seva platja imaginària, en perquè no l'havia visitat mai, en perquè no havia tingut mai el valor d'agafar el cotxe un cap de setmana i arribar-se a veure el mar. Entre setmana es desplaçava amb el metro i el cotxe restava aparcat al carrer, no disposava de pàrquing. Era massa car. Es preguntava perquè s'havia comprat aquell Mini Cooper de color groc que ni tan sols feia servir i del que encara li mancaven vuit o nou lletres per pagar.
En Miquel vivia relativament a prop de la costa, a unes dues o a tot estirar tres hores de camí. Tenia trenta-cinc anys i no havia sortit mai per a res de la seva ciutat natal, a excepció és clar, de contades ocasions en que havia anat a algun dels pobles veïns per visitar algun amic de la universitat, algun conegut amb qui mantenia un estret lligam i amb el que anaven a dinar el cap de setmana o, per algun assumpte d'empresa que l'obligava a visitar les rodalies de la petita comarca en la que vivia. Ja feia temps que pensava que la seva vida era monòtona, avorrida i mancada de sentit. Els caps de setmana els dedicava quasi exclusivament a passar-los en companyia de la seva mare, la qual vivia sola d'ençà que el seu pare havia passat a millor vida a causa d'una leucèmia feia ja més de cinc anys i aquesta, agraïa les visites que el seu únic fill li feia.
En Miquel era home d'hàbits que considerava normals. Amb prou feines sortia i quan ho feia, no acostumava a anar gaire més lluny de les rodalies de casa seva o de l'oficina on treballava. Els divendres, tot just sortint de la feina anava a un petit restaurant del centre molt agradable i que el tractaven com a un rei. Era a prop de l'oficina on treballava i li preparaven un sopar a base de peix fregit, calamars, pop a la gallega i de segon, un filet al pebre verd o al roquefort i per acompanyar-ho tot plegat coca torrada amb tomàquet. Era bon client d'aquell restaurant i el divendres era l'únic dia a la setmana que es permetia un extra com aquell. Després s'arribava al pub de sempre on prenia un Jack Danield's amb un sol glaçó i xerrava amb algun dels coneguts que allà hi trobava i escoltava música. Era un home, d'hàbits fixes, formals i inamovibles. Però no podia entendre perquè. La vida l'havia portat fins allà com el curs d'un riu que cerca el camí més fàcil per arribar a la mar.
En Miquel tenia amics als que visitava i el visitaven, però darrerament es trobava sol, amargat i avorria la vida que portava. No és que pensés que li faltava una parella per tirar endavant. Havia tingut força relacions i de totes se n'havia acabat cansant i oblidant. No, no era un problema de parella, er
a un problema de falta d'emocions, de falta de coses noves, de mancança d'aquell esperit que de petits tots hem tingut al descobrir cada racó del nostre món amb els sentits a flor de pell, llestos per saber, per comprendre, per gaudir i sorprendre's amb cada sensació nova que ens posen davant.
Entre setmana en Miquel anava de casa a l'oficina i de l'oficina al supermercat, per tornar a casa i, els caps de setmana, no feia res més que passar-los en companyia de la seva mare a la que calia donar-li un cop d'ull de tant en tant a causa de la seva esquizofrènia. Mentre rumiava i prenia consciència de la seva vida, no va trigar en adonar-se'n que necessitava unes vacances. Mai havia passat les vacances d'estiu a fora. Quan era jove i va començar a treballar, pensava que era llençar els diners que tanta falta li feien per comprar roba, per sortir amb els amics i per a estalviar per al seu propi apartament. Quan ja era més gran, mai hi havia pensat fins ara, doncs pagava hipoteca, lletra del cotxe i tot i que s'abstenia de vicis que li repercutissin gastar molts diners, preferia invertir-los en les petites comoditats com les de pagar una serventa, que li mantenia net l'apartament i li estalviava una bona dosi de feina, sopar al restaurant cada divendres i permetre's visitar el cinema cada diumenge a la nit quan tornava de casa la seva mare. Tot això li agradava i li feia digerir la vida que portava, però ja feia temps que no li acabava d'omplir. Semblava que mai s'afartava del tot. Es trobava atrapat per la feina, compromès amb la malaltia de la seva mare, sucumbit a la gran ciutat, mancat de novetat i despullat davant el perill de que arribés el dia en que no aguantés més i esclatés com un petard al que se li acaba el temps mentre es consumeix la metxa.

Va arribar l'hora de plegar i en Miquel va deixar els documents que no havia acabat de complimentar damunt la taula; aquests l'esperarien la setmana següent. Va fer un darrer cop d'ull a la pantalla de l'ordinador mentre agafava aire davant la blavor, la barca solitària, la sorra de gra fi i les palmeres. Va sospirar llargament i el va apagar, el seu fons de pantalla també l'esperaria la setmana següent. Va agafar l'americana que tenia recolzada damunt la cadira, va llençar a la brossa l'envàs buit que havia contingut el capuccino d'aquella tarda i es va deixar endur per la corrent humana de treballadors en direcció als ascensors mentre algú no identificat rere seu, com sempre, apagava les llums fredes de l'oficina. A no més de tres o quatre cossos davant d'en Miquel hi havia en Llorenç, que s'esmunyí a l'ascensor i es quedaren davant l'un de l'altre. En Miquel el va mirar aquesta vegada als ulls, amb una guspira d'enveja que li va sacsejar el cos imaginant-se el magnífic cap de setmana que passaria amb la Ruth als Pirineus prop d'aquell llac, amb la seva muller, companya, parella o qui redimonis fos la Ruth. Les portes de l'ascensor es van tancar i en Llorenç va desaparèixer.
Ja al carrer, en Miquel va veure el de sempre. El centre de la ciutat era un niu d'aglomeracions a aquella hora, i més els divendres. Hi havia aglomeracions a les portes dels edificis d'oficines, aglomeracions al carrer davant dels semàfors, aglomeracions als passos subterranis del metro, aglomeracions dels autos davant els passos de vianants, aglomeracions vaja, per tot arreu on miressis. Tot era un reguitzell de gent amunt i avall dirigint-se als supermercats, a les grans superfícies, a la boca del metro, als aparcaments.... Hi havia autos impressionants negres i platejats d'alts càrrecs cremant combustible davant els passos de vianants, el so de mil clàxons impacients, el so de la gentada corrent amunt i avall, l'olor de gastat, d'ambient sufocant, de benzina cremada, la xafogor d'estiu allà on anessis. La ciutat.
En Miquel va encaminar-se a la boca del metro amb l'americana sota el braç i la corbata ballant-li una dansa curiosa mentre creuava els dos passos de vianants que el separaven de l'edifici on treballava de l'estació del metro. Eren les set de la tarda i tot i el dia reflexiu que havia passat a l'oficina pensava fer el mateix de sempre; aniria al barri residencial on vivia, s'arribaria al caixer i sortiria a comprar els queviures de sempre per la setmana següent. Després es dutxaria, es posaria còmode, agafaria el cotxe i s'encaminaria a la seva hora de sempre al restaurant a sopar sol, com sempre. Però la diferència d'aquell dia és que era conscient de la seva situació. Li calia sortir com feien tants altres. Li calia esbravar-se i qui sap, si descobrir un nou passatemps més gratificant que els que oferia la ciutat. Viatjar.
Quan va arribar el metro, s'hi va enfilar i de seguida es va trobar aferrant-se a la barra del sostre i mirant el buit. El seu cap ja maquinava una sortideta, una excursió, un cap de setmana a Cadaqués, Sant Pol o o potser Lloret. Eren els primers noms que li havien vingut al cap. El lloc era el de menys, l'important era sortir de la ciutat i no pensar-s'hi gaire. Havia d'aprofitar el temps perdut fins aleshores. Quan podia costar-li tot allò? Un cap de setmana de relax allunyat de la seguretat de la seva ciutat? No ho sabia perquè no hi havia anat mai. Sabia de ben cert que la platja era gratuïta, si no fos així no seria el punt de trobada de tants i tants estiuejants que la gaudien. Però i l'estada? I el menjar? Podia agafar la tarja de crèdit, tenia estalvis suficients i avui dia quasi tothom prefereix el diner de plàstic. Què li impedia sortir l'endemà mateix? Res més que la seva visita de sempre a casa la seva mare. Com s'ho prendria? Seria comprensiva i entendria les seves necessitats o potser li agafaria una crisi com altres vegades havia passat quan ell es trobava absent amb algun amic o conegut? Potser li caldria trucar abans a casa la seva mare i temptejar el terreny sobre la marxa. Si, estava decidit, si no hi havia cap perill sortiria demà mateix.

En Miquel va arribar a casa i va deixar l'americana al penjador de l'entrada. Aquell cap de setmana no rentaria la roba perquè si tot sortia bé, no hi seria. Va treure's la corbata i la va deixar al costat de l'americana. Acte seguit, s'arribà al caixer automàtic i va treure més diners del compte amb la intenció de tenir-ne de disponibles a la cartera a banda de la tarja de crèdit. S'arribà al supermercat del barri i saludà a la Mònica, la caixera de sempre. Va agafar un carro metàl·lic i va arreplegar el de sempre; tomàquets, un enciam, patates, pastanagues, taronges, pomes, plàtans, pèsols, oli d'oliva, llaunes de conserves, galetes d'aquelles que tan li agradaven, pasta preparada en sobre, carn, peix congelat, sabó manual de vaixella i en general, tot allò que ja tenia calculat des de feia una pila de temps que havia de menester a casa durant una setmana. També va buscar i comprar un envàs de crema solar per la seva delicada i pigada pell nòrdica amb el factor de protecció més alt que va trobar. Va arribar a la caixa després d'un quart d'hora de cua, va pagar, i se'n va anar a casa amb quatre bosses de plàstic carregades fins al capdamunt. Quan ho va tenir tot endreçat i ben col·locat va trucar a la seva mare. Era un quart de nou del vespre.
- Digui? Qui és? - va dir una veu aguda i que se't posava al cap.
- Hola mare. Sóc jo, en Miquel.
- Miquel? Com és que em truques? Que t'ha passat alguna cosa?
- No mare. Només era per dir-te que demà no vindré. M'ha sortit un imprevist i potser passo la nit a fora amb un amic....
No sabia perquè, però el primer que li havia sortit a en Miquel de la boca era una mentida. Però no podia dir-li a la seva mare que faltaria perquè se n'anava a veure la mar. Ella sempre havia tingut un pànic immens a l'aigua, era una de les seves dèries més conegudes i posaria el crit al cel si li deia que se'n anava a la costa i era ben capaç, de destrossar tot el pis com ja havia fet un parell de vegades d'ençà que el seu pare faltava. No, no podia dir-li res de la mar.
- Com? No vindràs? Però si jo estava preparant macarrons d'aquests que tant t'agraden per tenir-los fets. I a més... què faré tot el cap de setmana sense tu? Que no saps que se'ns ha espatllat l'antena de la comunitat i no tinc ni tele?
- Però mare... és només un cap de setmana, el cap de setmana que ve estaré amb tu altra vegada... Si vols passo pel videoclub i t'agafo un parell de pel·lícules d'aquestes d'amor que tant t'agraden..
- Ai Miquel... Precisament aquests dies que no em trobo gaire bé... Estic tan sola i fa tanta calor! No voldria que em passés el de la la Paquita del segon A, amb qui tant xerro. Se l'han endut aquesta setmana a l'hospital... El seu fill m'ha dit que era un atac d'ansietat i per tanta calor com tenia. No voldràs pas deixar-me sola en aquestes condicions oi? Em caldria un aire condicionat al pis, ja ho saps que no en tinc. I també saps que ton pare va morir un cap de setmana i jo sé que em moriria de pena si no vinguessis.
- Sí mama... Però és un amic que no veig des de fa anys... i, m'ha convidat... a passar un cap de setmana... als Pirineus. Això.
Vés per on la conversa amb en Llorenç donava ara els seus fruïts.
- Als Pirineus? I què se t'hi ha perdut a tu als Pirineus?
- Oh res, però un amic del meu amic li deixa una caseta a prop d'un llac i m'ha dit si hi volia anar i ja saps que no surto mai i li he dit que sí. Caminarem, respirarem aire pur i potser et porto un parell de peixos que pescarem..
- ....
- Només serà aquest cap de setmana mare. Així què? Vaig a buscar-te unes quantes pel·lícules?
- Deixa't estar de pel·lícules.... Quan tornaràs?
- Diumenge a la tarda ja seré aquí. A temps per fer-te una visita i endur-me les pel·lícules. Què et sembla? Les vaig a buscar?
- Bé. Potser si... Però hauré de menjar tot el cap de setmana macarrons, que ja els tinc fets. T'ha de fer molta il·lusió això d'anar als Pirineus...
- Si mare. Molta il·lusió em fa. Ja saps que mai he anat de vacances ni surto els caps de setmana.
- Doncs
bé. Així vindràs aquesta nit a portar-me les pel·lícules i a fer-me un petó ben gros?
- Sí mare.
- Val doncs. D'acord. Ja me les arreglaré... Però diumenge a la tarda vull que vinguis a prendre el cafè eh!
- Mare! Ja saps que de cafè no en pots prendre. Que t'exalta massa!
- Oh, és descafeïnat el meu.
- Val doncs. Si és així.... Passaré a les onze més o menys. Ja saps que el divendres surto a sopar...
- Molt bé, molt bé... Estaré llevada. Fins després maco.
- Au, fins després, adéu, adéu...
Èxit. En Miquel era tot alegria i ho va demostrar amb un somrís d'orella a orella que li semblà fer-li mal i tot de tan tibat com estava. Ara només li quedava dutxar-se, posar-se ben còmode i anar a celebrar al restaurant de sempre la seva partida l'endemà al matí per veure a la fi, després de tants anys, la mar. D'una revolada va passar per la dutxa, es va posar desodorant, colònia, escuma per al cabell, es va afaitar i se'n va anar a l'habitació per embotir-se a dins d'uns texans i posar-se una camisa hawaiana de màniga curta que guardava a un racó de l'armari. A l'endemà, estrenaria les bermudes amb motius florals que li havien regalat a la feina, caminaria per un passeig marítim, es banyaria, prendria el sol i potser, si tenia sort, aniria a alguna llotja de pescadors i demanaria en algun restaurant que li preparessin al forn el llobarro o la orada que compraria. Es sentia feliç, a fi de comptes, d'haver-se trobat en Llorenç aquella tarda a la màquina de cafè. Ell era el que l'havia incitat a rumiar aquella tarda, era el que havia decidit regalar-li les bermudes i era el que li havia donat la idea de la gran bola que li havia fumut a la seva mare. En Llorenç l'havia salvat en tres ocasions. El dilluns, a l'oficina seria ell mateix qui li donaria gràcies i iniciaria una conversa de tu a tu amb en Llorenç, preguntant-li què tal li havia anat a la caseta dels Pirineus prop d'aquell llac i li podria explicar de passada, el fantàstic cap de setmana que ell mateix passaria a Cadaqués, Sant Pol o Lloret. L'elecció d'això darrer tant era. L'important era sortir, o fins i tot, va pensar, fugir. Fugir de la rutina, de la ciutat, del control, de l'americana, del supermercat, del fons de pantalla o dels macarrons. Fugir d'un cap de setmana més. Fugir i veure amb els seus ulls l'horitzó unint amb una línia invisible el blau del cel amb el de la mar. Li va semblar discernir quelcom salabrós introduir-se pel seu nas i arribar a la seva ment, però no sabia ben bé què era. La mar?