Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. L'Andreu recorda la seva estimada Roser

Els primers quilòmetres eren molt fàcils, tot era pla, sense pujades. Només calia a vegades fer alguna marrada per tal d’envoltar algun mas o cercar un bon punt per saltar algun rec o rial poc profund. Però abans d’una hora desaparegué del tot la brillantor del crepuscle, i ja només es podien orientar per la llum de la lluna, que lentament anava ascendint per la volta del cel. Passats uns tres quarts d’hora, començaren a pujar de valent. La plana de Vic s’havia acabat. Quan portaven una hora i mitja trescant arribaren a les envistes de Sant Pere de Torelló. El poble es trobava al nord-oest. De lluny estant només es veien unes bombetes del poble, una mica groguenques. Travessaren amb precaució una carretera estreta que uneix la zona de Torelló amb la vall d’en Bas. A partir d’aquell moment la marxa es féu molt més difícil rost amunt. La línia ascendia cap a la unió de les serres de Bellmunt i Curul. A mitja ascensió decidiren fer un petit descans, menjar una poma i beure una mica d’aigua de la cantimplora. Amb l’entrada de la nit es notava que la temperatura baixava força. Ja eren les dotze ben tocades. Després d’un quart d’hora de descans carregaren altre cop les motxilles, tenint cura de no deixar res enrere i reprengueren la marxa. Al cap d’una estona més d’esforç, coronaren. Estaven ja dalt de tot de la carena, que anava d’est a oest. En coronar havien superat prop de 400 metres de desnivell. A partir d’aquest punt es mantingueren a aquesta alçada pujant i baixant a intervals, però sense perdre massa altitud. Travessaren un parell de rierols. Fet que aprofitaren per parar i omplir les cantimplores i per descansar altre cop uns minuts. Començaven a estar cansats, sobretot l’Albert que estava molt menys acostumat a les marxes de muntanya. Encara que no anaven massa carregats, es notava que portaven ja hores trescant amunt i avall. A més a més encara que la zona per sota de la línia estava bastant desembarassada, ja que no feia pas tant que l’havien construïda, no era un camí fressat i a més a més el feien de nit, sense veure massa bé on posaven els peus. L’Albert començà a ressagar-se. Li costava seguir l’Andreu. Parà i li feu un xiulet per tal que s’aturés també. Un cop reunits altre cop li digué a l’Andreu:

-Jo vaig bastant cansat. Ja no puc dir ni fava. Què et sembla si parem una bona estona ?. Portem ja moltes hores amunt i avall. Jo crec que ja hem caminat la part que ens pertocava fer aquesta nit...Què et sembla, Andreu. Ens aturem?.

-Perdona, però anava pensant en les meves coses sense adonar-me que et quedaves enrere. Ha estat una errada per part meva. Hem de anar ben junts no fos que ens separem i ens perdem. De nit és fàcil que passi-L’Andreu féu una pausa i continuà:

- M’agradaria arribar aquesta nit a la serra de Santa Magdalena, per poder demà baixar a la vall del Ter, ultrapassant Camprodon o quedant-nos a la seva alçada, però penso que potser és avui on hem hagut de fer el màxim desnivell, ja que la Plana de Vic està a poc més de 500 metres d’altitud. Tinc moltes ganes de passar la frontera i hem d’aprofitar que està serè- Mirà amb dificultat a la llum de la lluna, el rellotge que havia heretat del seu pare, i prosseguí:

-Són ja les quatre de la matinada. Abans de les 6 comença ja a clarejar. Descansem una bona estona, i fem després una horeta més de marxa, fins que trobem un bon lloc protegit per passar el dia.

I així ho feren. Cercaren un bon indret i s’assegueren a descansar. Després es quedaren callats una bona estona i tot seguit començaren a escoltar els sons del bosc. Cap d’ells coneixia el crit de les rapinyaires nocturnes. Només havien après als mesos d’estada al Montseny, el xiscle monòton i repetitiu del mussol i el més cridaner i isolat del de l’òliba. Passaren ben bé uns 10 minuts embadalits amb els intercanvis de xiscles dels rapinyaires nocturns.

L’Albert tornà a rumiar un cop més sobre la decisió de marxar del refugi en el Montseny i passar a França. Un cop arribats a Viladrau, el seu poble, després de la deserció del front d’Osca, desitjava de tot cor que el temps passés ràpid i poder sentir un dia en despertar-se, que la guerra s’havia acabat i que per tant podia tornar a casa. Set mesos amagat és un període francament llarg perquè una guerra s’acabi o que es signi un armistici, ja que en la seva opinió no tenia cap sentit mantenir una guerra tan destructora que tantes morts provocava. Què en quedaria del país, es preguntava sovint, després de tants anys de combatre’s uns als altres ?. Després de tants mesos de dropejar al bosc li costava partir amb l’Andreu cap a França, però quedar-se sol amb la possibilitat d’ésser caçat dins de la boscúria pels carrabiners i acabar davant un escamot d’afusellament li feia sentir feredat. També li feia recança pensar en el perill que corrien els seus familiars i en concret el Pau, per donar-los suport i proveir-los d’aliments. Era indubtable que si els agafaven al Montseny, el Pau en patiria també les conseqüències. Tot es conjuminava per empenyer-lo a partir. Per tot això va decidir acompanyar l’Andreu una vegada més. Esperava haver-la encertat.

Portaven una bona estona aturats dins del bosc i l’Andreu s’adonà que tot parat començava a sentir una mica de fred. No portaven massa roba a sobre i estaven força amunt en plena matinada. L’Andreu s’aixecà amb rapidesa i digué a l’Albert:

-Apa. Som-hi. Ens queda encara una horeta i mitja més de trescar, camí de França. Camí de la nostra llibertat!!. Després tindrem tot el dia per descansar.

Després d’una altra forta pujada coronaren la serra de Santa Magdalena. Eren uns 1500 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Gairebé 1000 metres per damunt d’on començaren la marxa. Tot seguit iniciaren el descens per una fondalada que poc a poc anava aplegant aigües de la vessant nord de la serra i acabava formant la riera de Bolòs que desembocava després en la de Vallfogona. Havien entrat ja a la comarca del Ripollès. Decidiren quedar-se a la baixada. Tenien aigua a l’abast i deixaven per a l’endemà haver de creuar la carretera que uneix Ripoll amb Olot, que passa no massa lluny de Vallfogona del Ripollès, Més endavant n’hi havia una altra que comunica Sant Joan de les Abadesses amb Olot. Eren sens dubte dos punts de risc que calia travessar ràpid sense ser vistos.

L’Andreu acabà amb el repàs mental de tota la marxa que havien dut a terme fins a on eren ara. Un cop acabada la primera jornada es trobaven refent forces sota el sol tebi de principis de la tardor. L’Andreu notà que consultant el mapa en ple dia, li venia altre cop la son. Féu esforços per controlar-se. El sol començà a amanyagar-los. El cel d’un blau molt intens els embolcallava de ple. No hi havia ni el més petit núvol enlloc. Estava tan cansat que tenia por de quedar-se adormit com li havia passat abans a l’Albert. Dubtà de despertar el seu company i demanar-li que el rellevés, però decidí deixar-lo descansar una estona més. Llavors per tal d’eixorivir-se una mica s’aixecà i féu un petit volt sense allunyar-se massa del lloc. L’Albert seguia dormint plàcidament. El sol s’acostava al punt més alt del seu recorregut diari . El bosc presentava un aspecte màgic tot esquitxat de clarianes i obagues. Les branques dels pins exhibien una barreja de coloracions: unes apareixien daurades per la llum groguenca del sol, mentre que d’altres, cobertes de molsa, lluïen molt més fosques,. Els troncs del pins es dreçaven rectes cap al cel. La part alta, just per sota de les branques, tenia molt poca escorça i el color vermellós sobreeixia intensament . Era un bosc d’esvelts pins rojos de muntanya. L’Andreu començà a sentir gana. Dubtà de despertar l’Albert per tal de fer un mos plegats...Decidí deixar-lo descansar una estona més. D’aquí a unes hores caldria reprendre la caminada vers el Pirineu. La jornada del proper vespre semblava més suau amb molta menys pujada. El temps seguia esplèndid, encara que començava a haver-hi ràfegues de vent cada vegada més intenses. Les capçades dels pins tremolaven i se sentia la remor i els grinyols de les branques en bellugar-se. Agafà la seva motxilla i tragué un dels entrepans que li havia preparat la Neus. Va desembolicar el primer que va trobar, a l’atzar, i va resultar ser de fuet. Tot seguit féu un manyoc amb el paper de diari de l’embolcall i el guardà dins de la motxilla. Li tornà a venir la son, i hagué d’aixecar-se un altre cop i caminar una mica pel bosc envoltant tota la zona on s’hostatjaven, a tocar d’aquell pi roig majestuós. Pensava ara que havia fet bé decidint deixar el Montseny i travessar la frontera. La guerra ja no podia durar gaire. Estant amagat al Montseny, el Pau li passava cada setmana, juntament amb els queviures per alimentar-se, alguns exemplars de La Vanguardia que havien aparegut recentment. Malgrat la forta censura que patien els mitjans de comunicació i la gran càrrega de propaganda que incloïen els escrits i articles, era evident que la República tot i rebent armament de Rússia a cabassos, no podia guanyar aquella guerra davant d’un exèrcit professional de militars com tenia Franco i recolzat a més a més pels més potents exèrcits d’Europa com eren els d’ Alemanya i Itàlia. L’única salvació que podia esperar la República era que França, Anglaterra i els seus aliats declaressin per fi la guerra a les potències de l’Eix. Això comportaria que automàticament la declararien també a l’Espanya de Franco que era aliat d’Alemanya i Itàlia. Aquell any del 38 es va estar a punt de produir-se la declaració de guerra, però les democràcies europees acabaren, per por al conflicte, acceptant l’entrada dels nazis a Txecoslovàquia. Els soldats del III Reich ho feren amb l’excusa d’incorporar els alemanys sudets residents a Txèquia. En realitat la guerra mundial no esclatà fins a l’1 de setembre del 39, ja ben acabada la guerra civil espanyola, quan l’Alemanya nazi va ocupar Polònia, un país molt més gran i important per als aliats que no pas Txecoslovàquia.

L’Andreu tenia clar que el passar-se a l’Espanya de Franco, fins i tot en una fase tan avançada de la guerra com creia que estaven, l’afavoriria després. Pertànyer als vençuts és un mal punt de partida per iniciar el període de pau, i ell volia tornar a treballar i casar-se com més aviat millor amb la Roser, aquella mossa de llarga mata de cabells arrissats i negres com l’atzabeja, i d’ulls verd esmaragda. Feia ja 7 mesos que no en sabia res de la Roser. Des que havia fugit al Montseny no en tenia notícies, però quan s’estava a l’estàtic front d’Aragó rebia sovint les seves cartes i ell les hi contestava. A la monòtona vida de les trinxeres sempre hi ha temps per escriure. Quan va desertar del front, tot just arribat a Sabadell la va anar a trobar. Després d’una abraçada molt forta i entre petons i llàgrimes, li va prometre que quan tot acabés es casaria amb ella. Bé... si ella volia, esclar...Ella va fer un petit somrís i els ulls se li ompliren de llàgrimes. No pogué contestar... S’abraçaren...i així restaren molta estona sense dir-se res. Només se sentien i es planyien per dins per la immensa mala sort d’estar immersos en aquella maleïda guerra que els obligava a no poder-se veure. Abans d’anar-se’n ella li pregà que no corregués riscos innecessaris. Li digué que passar a França i saltar a l’exèrcit nacional era molt, molt arriscat, i que potser no valia la pena córrer aquest risc. La Roser i totes les seves germanes, a més a més donaven suport a la República, El seu pare havia estat, feia ja molts anys, regidor de la Lliga a l’ajuntament de Caldes de Montbui i tota la família era molt catalanista i per tant molt defensora de la Generalitat Ella al vespre, de joveneta, havia assistit a classes de català al mateix temps que aprenia a cosir peces per ajudar la família.

Malauradament. No van poder estar junts massa estona. L’Andreu tenia moltes més coses a fer. Va voler comprar una brúixola ja que pensà que li podria ser de molta utilitat passant a França, però de seguida se’n va desdir. No era prudent anà voltant pel centre de la ciutat. També volia estar una bona estona amb els seus, especialment amb la seva mare, la seva tia i el seu germà petit. ...ja sabia que els seus dos germans grans havien estat també mobilitzats i formaven part de l’exèrcit popular. Es trobaven al front del Pirineu aragonès. Hi havia molt poc temps per fer-ho tot, abans de que el comencessin a buscar per desertor...

Tot caminant pel bosc l’Andreu recordava la cara de la Roser i sobretot aquelles galtes molsudes i aquells colors de les ninetes dels seus ulls, tan, tan vius!...Què estaria fent ara?. Quina llàstima no poder fer-li arribar la notícia que estava bé i que en un parell de dies si tot rutllava com havien preparat, seria a França...Ara recordava quan poc després de conèixer-la, l’anava a trobar a la sortida de la feina a Can Llonch, la fàbrica tèxtil on cosia peces. L’esperava quan acabava el torn, a l’hora de plegar, però tot just arribat a la porta de barri que estava sempre oberta, li pregava a l’encarregat, a qui coneixia per viure a prop de ca seva, que li comuniqués a la Roser que l’estava esperant. Quan sortia ella, després de donar-li la mà, encara no s’atrevia a besar-la, ni tan sols a la galta, s’esperaven una estona fins que s’allunyava tota la corrua de treballadores que es delien per arribar d’hora a casa. Després xano-xano, acompanyava la Roser fins a casa seva. A vegades, com que es feia massa tard, de lluny estant veia que la seva germana gran, una mica neguitosa, l’esperava a la porta. Llavors per no tenir que donar explicacions a la germana, la deixava uns metres abans de casa seva i se la quedava mirant com s’anava allunyant. La Roser feia molt de goig. Tenia una figura esvelta i estilitzada.