Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. la Batalla de Belchite

3 i 4 d’octubre de 1938 (II).
La batalla de Belchite

I heus aquí que havien acabat la primera etapa de marxa. La brillantor del sol començava a notar-se a l’horitzó est. L’Albert, que portava dormint una bona estona, es desvetllà.

-Quan m’he despertat no sabia ni on estava-digué l’Albert a l’Andreu. I després tot desensonyant-se continuà:

-Ara si et sembla, dorm tu una estona... Fa un dia excel•lent. Amb aquesta bona temperatura dormiràs com un beneit. Fins i tot el terra està calent

- No tinc costum de fer-ho de dia, i encara que em trobo cansat, penso que amb aquesta claror em costarà adormir-me-li contestà l’Andreu.

-Ajeu-te i et passo una màniga de la camisa per damunt dels ulls. Ja veuràs com t’adorms sense que t'entri claror-afegí l’Albert mentre regirava dins de la seva motxilla cercant una camisa.

Havien decidit que per seguretat i per tal d’evitar cap sorpresa, es mantindria sempre un dels dos desperts. El risc que corrien era massa gran i en cas de fracassar podien acabar davant d’un escamot d’afusellament. Però l’Andreu estava tan cansat que malgrat la claror, s’adormí de seguida. La veritat és que la zona escollida per descansar no estava gens malament per dormir. Era plana i posseïa un bon gruix de pinassa. De seguida sortí el sol i la temperatura pujà força, tot i que no havia fet tampoc massa fred a la nit. Els primers dies d’octubre acostumen a ser molt temperats, allargant-se sovint l’estiuet de Sant Miquel fins ben entrat octubre.

Al cap d’una hora o una mica més, l’Andreu es despertà angoixat tot recordant la imatge viva de l’entrada amb la seva divisió a Belchite. Malgrat que havia passat ja un any de la batalla, ja que s’esdevingué el dia 6 de setembre de 1937, li passava sovint. L’Andreu per sort no havia format part de les unitats que van conquerir, casa per casa, el poble de només 4000 habitants, situat a uns 30 quilòmetres al sud-est de Saragossa. L’Andreu pertanyia a una de les divisions de reserva durant la cruenta batalla. L’exèrcit popular de la República després de perdre tant terreny en els darrers mesos, sobretot al front nord, on havien caigut totes les seves capitals: Donosti, Bilbao, Santander i Oviedo, una darrera l’altra, necessitava poder oferir alguna victòria, ocupant alguna ciutat per petita i poc important que fos. La idea de l’ofensiva iniciada per la República el 24 d’agost era molt ambiciosa. Ja que pretenia convergir cap a Saragossa formant, amb un exèrcit de 80.000 homes, una tenalla que s’anés tancant sobre la capital aragonesa. El llaç s’estenia des de Zuera, al nord, situat a la carretera d’Osca. Prosseguia a l’est cap a Vilamayor i La Puebla de Albortón, i tancant la tenalla pel sud-est arribava fins a Belchite i Quinto. Inicialment l’ofensiva permeté ocupar parcialment Zuera i tallar la carretera d’Osca. A la zona centre i sud l’exèrcit republicà ocupà Quinto, Codo i encerclà Belchite que llavors era el poble més important de la comarca. Els dies 26 i 27, un nou avenç de la República permeté ocupar Villamayor i la Puebla de Albortón. Ja molt a prop de Saragossa. Davant de l’èxit del exèrcit republicà, les tropes nacionals enviaren a corre-cuita reforços d’altres fronts i de seguida aturaren l’ofensiva recuperant Zuera i alliberant la carretera d’Osca. L’exèrcit popular davant de la impossibilitat de prosseguir l’avenç cap a Saragossa, i per tal d’explotar l’èxit propagandístic de l’acció, intentà ocupar Belchite al preu que fos, però la resistència dels ocupants franquistes assolí uns nivells tan alts que calgué tota una setmana per aconseguir dominar tota la vila. Cada dia s’ocupava una petita nova zona del poble. El combat es féu casa per casa, sobretot a la calle Mayor, el seu carrer principal. . Per fi s’ocuparen les esglésies de Santiago i San Agustín i l’Ajuntament. Els darrers defensors franquistes intentaren escapar del poble, trencant en un intent desesperat, el cèrcol que formaven les tropes republicanes, però només alguns ho aconseguiren. La batalla de Belchite acabà amb més de 2000 baixes per cada bàndol.

El dia que acabaren els combats, l’Andreu entrà al poble totalment destruït, a rellevar els valerosos atacants republicans integrats en la quinzena brigada internacional. Aquell 6 de setembre de 1937, quedà gravat en el magí de l’Andreu com un dels dies més terribles de la seva vida. Tots els carrers estaven plens de runes i de cadàvers, i tots els edificis enderrocats. Les poques parets que quedaven dretes estaven plenes de forats de metralla. Durant moltes hores, la missió del batalló de l’Andreu fou portar cadàvers fins a prop del cementiri i deixar anar les despulles dels defensors i atacants en alguns dels grans esvorancs que havien deixat el gran nombre d’obusos caiguts. Després, ràpidament, taparen amb terra i runa els cadàvers. La ferum de carn putrefacta, escampada arreu del poble, ho empudegava tot, fent irrespirable l’ambient; I encara que es tapaven el nas i la boca amb un mocador amarat d’aigua, l’ambient era pútrid. Alguns cadàvers portaven una setmana estesos, sense enterrar, a ple sol d’estiu. La visió dantesca de tanta destrucció i de mort inútil fou un dels ressorts que més l’impulsaren a prendre la decisió de desertar. Les imatges terribles de cossos mutilats i plens de sang no l’abandonà, i passà molt de temps abans no pogués dormir una nit sencera, sense que es despertés cada poca estona, amb aquelles imatges al seu davant.

L’Albert, malgrat pertànyer a la mateixa companyia, no participà en les tasques d’enterrament dels caiguts a la batalla, ja que fou destinat pel comandament a fer guàrdia en un dels punts estratègics de guaita establerts al voltant del poble destruït.

Tornà a la realitat. El sol ja entrava de ple dins de la pineda i la temperatura era molt agradable. Mirà el seu company Albert. No havia pogut aguantar i s’havia adormit altre cop. Ho feia plàcidament. Per sort no havien estat massa estona dormint els dos. Obrí el mapa de muntanya que portava i intentà escatir el lloc exacte on estaven, i calcular la distància que havien caminat des de Manlleu. Va recordar la vesprada del dia anterior:

L’inici de la marxa va ser molt fàcil. Van arribar amb el sol a punt de pondre’s. La línia d’alta tensió passa a l’est de Manlleu i la van trobar de seguida. Venint com venien del Montseny, no els calgué travessar ni entrar a Manlleu. El Pau abans de deixar-los els abraçà i els hi desitjà molta sort. I amb els seus ulls començant a emplenar-se de llàgrimes, els digué:

-Espero que tingueu molta sort i que pugueu passar a França sense cap entrebanc. Però si us veieu en la necessitat de renunciar a seguir endavant, torneu al mas. Ja faré per manera de cercar llocs on pugueu amagar-vos fins al final de la guerra. Molta sort i ull viu !!.

-Pau. Moltes gràcies per tot l’ajut rebut. Espero que tinguem sort- li contestà l’Andreu- Si les properes nits es mantenen serenes, travessarem sense problemes la frontera.

Tot seguit s’abraçaren per última vegada i l’Andreu li regracià un cop més tot l’ajut que havien rebut en aquella estada de set mesos. Abans d’entrar al bosc li digué al Pau:

-Espero rescabalar-te algun dia de tot el que m’has ajudat durant tots aquests mesos. T’estic molt agraït.

Tot seguit, l’Albert i l’Andreu, es carregaren les motxilles a l’esquena i s’endinsaren al bosc desapareixent completament de qualsevol possible visió des de la carretera. El Pau, sense perdre temps, pujà al carro, girà cua i arrià els cavalls que començaren a trotar de retorn al mas.

Un cop ben ocults dins de la pineda decidiren esperar a que es fes més fosc. Estaven encara en un zona molt habitada, situada ben a prop de Manlleu amb un munt de masos dispersos. Quan la tarda caigué del tot i ja lluïa la lluna a l’oest, iniciaren sense fer soroll la marxa. A dalt cap el zenit encara hi havia llum de dia i podien albirar bé els fils de corrent de la línia elèctrica.