FRIDA AL MIRALL

FRIDA AL MIRALL
No deixo de sorprendrem cada vegada que visito la Planeta. Una sala de reduïdes dimensions, acollidora. No recorda els grans teatres, ans al contrari, cadires de plàstic negres formant grades com en un diminut camp esportiu, acullen l’espectador. Entre l’escenari i les butaques hi ha solució de continuïtat. Som a primera fila. Pocs actors que viuen amb intensitat els personatges que representen i que omplen l’escena sense haver de menester gaires decorats. En l’obra d’avui un retrat de la pintora mexicana Frida Kalho. Dos actrius i com a únic vestuari, una faldilla llarga negra, camisa blanca, un penjoll de roba que representa un cor. El cabell recollit amb un llaç blanc, els peus descalços. Simplicitat per donar rellevància a la càrrega emocional. A la dreta un guitarrista que posa música i arrodoneix la plasticitat de la posada en escena. Dues dones amb una gran semblança física representen les contradiccions de la pintora. Per una banda, el patiment que sofreix després de ser atropellada per un tramvia i quedar postrada al llit amb una mobilitat molt reduïda. I l’amargor que li produeix la conseqüència fatal de l’accident que la impossibilita per ser mare. Per l’altra, una dona que viu turmentada per haver perdut el gran amor de la seva vida. La duplicitat de Frida és trasllada també a la vessant mexicana de la pintora i la vessant europea que el seu estimat detestava tant. La mare de Frida decideix alleugerir el seu dolor, afegint al llit on jau permanentment un baldaquí coronat amb un mirall al sostre. Això fa créixer la seva desesperació, veient a totes hores reflectida la imatge del seu dolor. Les dues actrius representen amb habilitat les dues cares de Frida Kalho, la que pinta i la que es pintada a través del mirall. El resultat, un retrat intimista, punyent de la vida de la pintora mexicana, amanit amb una discografia que s’incorpora i es barreja amb un text vibrant com en una recepta deliciosa.