Foscor

Una alenada d'aire humit va amarar-li el rostre. Se sentien els carrisqueigs dels grills des de la terrassa estant, era un so monòton, mai no li havia agradat...
Va córrer les cortines.
Probablement algú del poble travessava el carrer, aquelles passes li ho delataven. Cada cop es feren més fermes i segures. Es dirigien directament a la porta de la casa, sí, ara un soroll metàl·lic furgava el pany.
No era el Joan, ho sabia. Va arribar-li una olor estranya de colònia esbravada barrejada amb olor de tabac. Va sentir que la porta s'obria.
Instintivament, va amagar-se darrere les cortines.
El visitant obria i tancava calaixos, deixava caure al terra objectes, renegava en veu baixa.
De sobte, aquella frase:
-Salga de ahí, la he visto. Donde está el dinero? Necessito dinero, joyas... I usted me los darà...
-Lo siento, no puedo, no sé donde estan, déjeme por favor...
-Basta, entréguemelo todo.
-No puedo, tenga compasión...
Amb una estrebada, la va fer sortir de l'amagatall. La sacsejava pels cabells. Llavors ella anà a parar al costat de la llar de foc i les seves mans trobaren l'atiador. Amb totes les seves forces l'alçà i el deixà caure. Un gemec opac omplí la cambra. No va sentir res més.
-Oiga, oigame...
Va ajupir-se. Amb les mans va palpar el cos de l'home, el teixit de la caçadora, la camisa, el coll, la boca mig oberta, els cabells, el trau al cap. Un corrent calent va mullar-li l'avantbraç, s'estenia pel mosaic...
Començà a plorar a poc a poc i cada cop més. Les mans ensangonades rebien ara les llàgrimes calentes, mentre li arribava una calma espessa i fonda.
Romandria així, esperaria en Joan, no podia tardar gaire. Junts trucarien a la policia. No volia que la trobessin sola en la seva foscor, la foscor de la qual era presonera des que va néixer.
Els grills continuaven carrisquejant entre el silenci, posseïdors inconscients de la nit paorosa.