flash back

He estat escoltant Anastacia tot el dia. Feia temps que no ho feia. Aquests últims dos mesos no he estat la Laieta forta i dura de sempre. Però avui he vist molt clar que s'havia d'acabar, roba ajustada, la cara maquillada i a tornar a fer un tomb de 180 graus. L'Anastacia sempre m'ajuda, jo soc mes xula que ningú i això no m'ho poden prendre. Fa una estona hem vist amb el Bernat el reportatge del Pellicer. El de les lesbianes. M'he posat calenta, la veritat. Molt calenta. Abans que s'acabés ja sabia com continuaria la nit. He baixat la llum a una intensitat suficient perquè el Bernat pogués veure com em movia i com ballava al so de left outside alone. Se que veure'm ballar i despullar li encén el desig a cent. Però jo avui no ballava per ell. Ho he entès a mitja cançó, m'has vingut al cap i ja no te n'has anat. Fins i tot ara, escric tot això per tu. L'he fet esperar roent encara una cançó mes. Si m'haguessis vist... quan m'hi he apropat ja sabia que no hi hauria petons, ni carícies, ni mossegades tendres. La penetració ha esta molt ràpida, amb menys d'un minut jo ja em corria, havia tanta necessitat de plaer en el meu cos! Però sense demanar-ho ni buscar-ho, t'he tingut al damunt, ja no veia el Bernat sinó que et tenia a tu. M'han caigut llàgrimes, no se d'on venien, potser era que encara no les havia deixat aparèixer... el Bernat sap donar molt de plaer, són molts anys d'acoblaments, no em mira mai als ulls però sap que em domina. Però avui quan em parlava, les seves paraules em feien mal. Jo no vull ser un objecte, una nina que pot follar com vol i rebaixar-la amb les paraules. No vull però em fa córrer una vegada rera una altra. I jo cada vegada plorava més. M'ha fet volar durant quatre cançons de l'Anastacia. Al final les llàgrimes s'han convertit en un brollador sense fi. Feia masses hores que les aguantava. Pensava que no vindrien mai, que s'havien perdut en la bústia de veu on em deies que havíem de parlar, que era urgent. Marxava al llit quan li he dit que em quedava una estona llegint. Fes el que vulguis, però para de plorar que tampoc n'hi ha hagut per tant, si estessis disposada mes sovint...
Encara em tremola el cos de plaer. Aquí estem tu i jo, el paper i el teu compac. No l'havia escoltat més. Ara se'm fa insuportable, em punxa per dins i fa mal. També hi es la copa d'orujo fred del congelador, que no paro de reomplir. D'aquí una estona ja em tremolaran les mans. Què he de fer perquè marxis? Potser saber-te aquí al meu costat i que no em facis riure, que no vulguis compartir el cigarret amb mi... potser la prohibició de que no et truqués mai més... potser la sentència del Bernat amb l'ultima frase: nena, es impossible que amb la descàrrega d'avui no t'hagis quedat prenyada...