Tres segons

Tres segons. Tres segons són suficients per adonar-te del pas del temps. Només cal tancar els ulls i deixar-se anar. Ho acabo de fer i m'he adonat que he perdut la meva cabana.
Jo tenia una cabana en una illa del pacífic. Era petitona i tenia un porxo al davant, allí notava el ventet del vespre quan sopàvem o els primers rajos del matí quan esmorzàvem. Allí ens escapàvem tu i jo quan teníem ganes i necessitat de veure'ns, d'allí m'enviaves bitllets d'avió a la feina per missatger. Que tenia una reunió en algun país d'europa, deia jo. I marxàvem uns dies a la nostra illa, sempre eren masses pocs. Banyant-me al mar em vas fer fotos i sortint de l'aigua i estirant-me a la sorra, sempre nua i els rínxols al vent. Parlàvem, rèiem, fèiem l'amor fins embogir, em preparaves el sopar, tota la nit mil espelmes enceses, allí ens entregàvem l'un a l'altre, sense crits, ni baralles, mai ens enfadàvem. Allí jugàvem a estimar-nos i ens en sortíem prou bé.
Però només jugàvem, perquè després tornàvem a la realitat i tot quedava en no-res. Però sempre repetíem. Em deies que en els moments difícils tanqués els ulls i pensés en la cabana que m'havies regalat. I com funcionava, tres segons de clucar els ulls i ja tenia el somriure als llavis, sentia l'olor d'aquell mar tan especial. I allí vam passar molts mesos. I un dia em vas deixar, sense explicacions. I jo ho vaig acceptar. Així sense més, perque és difícil estimar-te sino t'ho puc explicar.
Ja fa molts mesos de l'últim vol. Però avui mentre regava les margarides, sense que volgués ni la busqués, m'ha vingut la imatge de la meva platja. He escoltat les onades, he vist que sobre la pell salada hi tenia un vestit blanc, no duia roba interior, els peus descalços, t'he sentit cridant-me... laieta...
He tancat els ulls tres segons i m'he adonat de tot el que vaig perdre...