Evolució

Un relat de: Victre
Una fotografia arrugada
de no mirar-la.
Un record que fa mal,
però que ja no saps
ni si és real.
Tantes coses que volíem ser
i que hem hagut d’aprendre a imaginar,
quan sabíem canviar el món a mossegades.

Un gra de pus a la punta del cor.
Descobrir que els sentiments
caduquen com un iogurt de coco,
o com una pastilla pel dolor,
o com la plastilina quan et deixes
el pot obert.
I haver de cagar en un vàter brut,
de no saps on,
un diumenge per la nit.

I assumir que volies canviar el món
i que ara et conformes amb que el món
no et canviï a tu.

Comentaris

  • Moltes gràcies![Ofensiu]
    Victre | 04-03-2018

    Moltes gràcies pels vostres comentaris, companys!!!!

  • La humilitat és imprescindible[Ofensiu]
    iong txon | 04-03-2018 | Valoració: 10

    Algú s'ha de posar a netejar la tassa de l'excusat per tal que d'altres la trobin neta. Sobre l'amor i la caducitat dels sentiments i les emocions hi hauria tant a parlar que potser no fóra el lloc... En tot cas dir-te que m'ha agradat el teu poema per la seva senzillesa i sinceritat, i que transmet molt bé aquesta sensació alhora de perplexitat i potser decepció davant la futilesa de la vida que de vegades sembla gairebé irreal, com un somni, com deia el poeta i que tots suposo hem sentit alguna vegada. També m'ha recordat aquesta reflexió d'un místic àrab que acabo de cercar:

    El místic sufi Baiazid va dir d’ell mateix:

    "De jove jo era un revolucionari i la meva oració consistia en pregar a Déu així: Senyor, dóna’m forces per canviar el món.

    A mesura que em vaig anar fent adult em vaig adonar que havia passat la meitat de la vida sense haver aconseguit canviar una sola ànima, per això vaig transformar la meva oració i vaig començar a dir: Senyor, dóna’m la gràcia de transformar a tots aquells que entrin en contacte amb mi. Ni que només sigui la meva família i els meus amics. Amb això em dono per satisfet.

    Ara que soc vell i tinc els dies contats, he començat a comprendre la meva estupidesa. La meva única oració és la següent: Senyor, dóna’m la gràcia de canviar-me a mi mateix. Si jo hagués pregat d’aquesta manera des del començament, no hauria malgastat la meva vida.
    "

  • La cara B[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-03-2018 | Valoració: 10

    En aquesta vida tot té la cara B, la fosca, l'amagada, la que no volem veure. Ser-ne conscient será el primer pas per començar a oblidar-la i recuperar el to positiu. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Negre[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-03-2018

    El teu poema em transmet tristesa, fàstic, desencant en obrir els ulls i veure el que són les coses en realitat. El pas del temps erosiona les il•lusions i esmola la crua realitat. Però jo no crec que els sentiments caduquin. De vegades muten, però mai desapareixen del tot. Perquè, si tirem la vista enrere i revisem els arxius, encara els trobarem allà, tal com els vam sentir. La vida, és molt punyetera.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Victre

Victre

159 Relats

121 Comentaris

33176 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer al 1977.
Sóc metge, acupuntor i estic estudiant el grau de psicologia.
En el meu temps lliure escric relats.

Des de que escric, sempre he mantingut una lluita entre mantenir els relats ocults, o fer-los publics. Una barreja entre dubtes, vergonya, i la joia de que altres et llegeixin.

El meu mail és victreespiga@gmail.com

Al blog https://lletresigargots.wordpress.com trobareu tots els meus relats, la majoria amb il.lustracions incorporades.