Fracàs

A aquestes alçades, crec que tots estem d’acord que ser pare no és fàcil.
Ser pare d’un nen que practica esport ho complica tot una mica més, ja que l’esport -on perdre forma part del joc-, ens fa connectar amb antigues derrotes personals que crèiem oblidades.

I la meva sensació és que cada vegada ho fem pitjor. Segurament el món que ens ha tocat viure no ajuda.
El món que vivim ens amenaça amb suposats missatges de superació personal (“si vols, pots”, “no limit”, “no pain, no gain”) que l’únic que fan és culpabilitzar-nos del suposat fracàs i prioritzar el resultat sobre el trajecte.

Però hem de ser sincers i reconèixer que els pares tampoc ajudem. Amb la nostra motxilla emocional a vessar, massa sovint la buidem sobre el camp on juguen els nostres fills com si ens hi anés la vida.
I és cert que ens hi va la vida, però la vida que es juga en aquell partit és la dels nostres fills. La seva vida futura i la seva capacitat per seguir surant després de cada onada de males noticies.

No sé vosaltres, però jo tinc una llarga llista de coses que he volgut fer però no he pogut. I espero que els meus fills, amb els anys, vagin escrivint la seva pròpia llista de fracassos.
I educar hauria d’ésser acompanyar-los en la generació d’aquesta llista, i centrar-se en la columna que hi ha a la dreta de cada fracàs, on s’apunta què has après de cada fracàs i què fa que cada vegada fracassis millor i més a gust.