Estúpid

Un relat de: tapisser
Avui em sento estúpid i ningú no n'ha de fer res del que em passa pel cap.
Això va pels lectors i per mi mateix.


Malgrat tot, sento com els dits de la meva mà, pensant-se que no els veig, parlen sobre la meva estupidesa sobtada. No hi ha secrets entre ells. És la familiaritat que els hi dóna viure a la mateixa ma.
El petit de l'extremitat dreta, saltirona fins que l'ungla és al mateix nivell que la del seu company del costat, emprenyat, no per no sentir, sinó per què no pot veure el que està passant davant seu.
Ha de ser molt gran el problema!
El seu amo inventa, histories i algun cop les escriu, i això últim fa dies que no passa.
Sap que ell no és imprescindible, car el cos, del qual n'és part, colpeja el teclat amb dos dits de cada mà quan el cap li dicta els contes, concretament l'Índex i el del mig. Però a ell li agrada sentir-se actor i part de l'extremitat que conforma juntament amb els seus quatre col·legues.
En aquest punt el cervell, que és a dalt de tot, a la part interior del crani, fa una ganyota que el dit petit, ha vist manta vegades, i que aproximadament ve a dir: Que sí.
Que les mans són articulacions mecàniques complexes, però que sense rebre una subtil ordre neuronal no farien res en tot el dia i restarien amb els dits embolicats com una troca de llana per sempre més.


Un pulmó, l'esquerra concretament, entre sospir i sospir també s'adona de com ell i el seu germà han de treballar amb un ritme diferent:
"El fet de respirar de l'estupidesa", crec que se'n diu d'això.
Just en aquest moment, el cervell se les apanya per fer-se notar i vol que aquell parell de manxes comprenguin que sense una ordre donada per la zona concreta de teixit nerviós que els fa funcionar, no serien més que un sac de gemecs sense senyor que bufa, i els hi talla l'entrada d'aire per uns segons. Pocs.
El braç dret, transmissor com és del moviment de la mà, nota el malestar que l'estupidesa va fent arribar a molts dels òrgans que componen el cos. Transmet, d'amagat, un senyal que arriba a la cama dreta, suau com unes pessigolles, per evitar en la mesura que pugui, que el cervell se n'assabenti.
La cama li explica, també com pot al peu, aquest enrenou i tots els òrgans que poden convoquen una reunió urgent a la cavitat abdominal, que és el lloc amb més aforament de tot el cos.
La melsa fingeix una inflamació sobtada, de manera que el cervell estigui ocupat fent coses de cervell, canviant el flux sanguini, fent-hi anar glòbuls de diferents colors, enviant defenses que desinflamin... En definitiva, coses que fa el cervell per defensar-se d'una infecció.
Just, aprofiten aquests minuts en què està distret, per dir que tots, estan fins als collons (els quals, no han pogut anar a la reunió per raons familiars), del predomini de les decisions del cervell davant de la seva autonomia pròpia i que és un fatxenda i un sobrat.
Ho han intentat, parlant-hi, raonant, però ja passa de taca d'oli. És necessari acabar amb ell, i encara que són acèrrims defensors de la no-violència, aquest cas supera totes les campanyes que en Ghandi, La Mara Teresa de Calcuta o en Mandela (Déu els hagi perdonat) haguessin suportat en les seves batusses.
Les mans, acomboiades pel seu escamot de deu dits (cinc a cada una) en veure que la inflamació de la melsa a poc a poc va remetent, i en aquest procés, el seu mal-amo pot estar més pendent d'altres coses, i donar-se conte del joc, saben que el temps de les conspiracions se'ls hi està acabant i fan saber, a corre-cuita, a la resta del cos que elles se n'encarregaran de donar-li la fi que es mereix el prosencèfal en qüestió.


Passen els dies i com l'estupidesa lluny de marxar, sembla que s'està trobant bé en aquell cos, el cervell té una mica més de feina que en una temporada normal, ha de desestimar moltes propostes, (ell que mai havia sabut dir que no a res), fer contestar a les cordes bucals amb sons despectius i poca-soltes, com fa algun periodista a les tertúlies televisives.
Coses que donada la simpatia habitual del seu hostaler, ja tenia empolsades i desades en un racó d'aquells on no busques mai.


Però els dies no passen en va. Vint-i-quatre hores rere vint-i-quatre, les mans van perfeccionant el seu pla, la seva venjança.


Un dia que el cos al complet, cervell inclòs, surt a passejar es troba davant de la seu d'un partit polític d'aquests de tota la vida i que en aquell moment tenia entre els seus militants una brega d'allò més apassionada per investir o no investir a algú. Fart de no tenir compromís amb res s'hi va afiliar. Van ser les mans, amb "premeditació i traïdoria" les que van omplir la sol·licitud.
A partir d'aquell dia tot van ser reunions, congressos, mítings, viatges a altres seus nacionals, viatges a altres seus europees, i el cervell, que en altres èpoques havia pogut controlar-ho tot, va començar a no entendre res i a sentir-se molt i molt cansat.
Dormia molt i descansava poc.
Per això ara feia una becaina i, en un d'aquests insomnis que cada cop el visitaven més sovint, com no tenia ganes de què ningú l'emprenyés va demanar a la resta corpòria que sortís, que s'airegés perquè si no ho fa (li diu) arribarà un moment que els pocs amics que li queden des que és estúpid, marxaran, farts de no poder establir-hi conversa.


Tota la corpenta amb excepció de la massa encefàlica li fa cas.
Un cop al carrer i, instintivament corre a apuntar-se a dotze partits polítics d'esquerres, a tres Ateneus Llibertaris, a diferents associacions de veïns de diferents barris, a la marea pensionista, a la marea de salut pública i a totes les coses que li criden l'atenció.


Un dia que l'encèfal sencer, està traient la pols per casa, rumiant en una ponència del partit i a la vegada donant ordres a les parts corpòries que s'encarregan de fer la feina física, truquen a la porta, cosa que no passava feia molt de temps.
El senyor carter, que resulta que va ser qui trucava, li va fer entrega d'una gran quantitat de correu, subscripcions, contractes, horaris d'actes i publicitat en general, enviada per les diferents entitats on s'havia donat d'alta, el cos, aquell dia que ell es va quedar a descansar. No va poder assimilar tanta informació, va tenir un moment d'obnubilació i va caure.


Infartat, després de pocs segons va morir.
Les mans no es van poder fregar una amb l'altre perquè cap òrgan els hi donava l'ordre de fer-ho, però estaven contentes.
Havien guanyat.

Comentaris

  • No sé com t'ho fas[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 11-12-2016 | Valoració: 10

    per empatollar-te aquestes històries surrealistes amb les que ens obsequies. He rigut des de la primera línia quan has dit que ningú n'ha de fer res si et sents estúpid.
    Tens més raó que un sant en lo referent al coi de cervell que ho controla
    tot. Què dimonis! Que cadascú faci la seva tasca però sense voler fer-se el xulangues davant dels demés òrgans, que en aquest món hi ha molt abús per tot arreu. M'ha agradat la reunió d'òrgans que s'ha organitzat aprofitant que el cervell estava ocupat amb la infecció de la melsa. Llàstima que els collons no hi fossin presents per qüestions familiars, perquè precisament allí hi feien molta falta. Ves per on.

    Lo de l'afiliació als dotze partits d'esquerra també està molt ben trobat, que ja se sap que l'esquerra és bona noia però sempre està posada en guirigalls, discussions i rancúnies.

    Resumint, que m'has fet riure, doctor tapisser. M'has alegrat el dia boirós que persisteix en les nostres contrades de Ponent.

  • Dr. Tapisser[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-11-2016 | Valoració: 10

    Ja veig que tens bons coneixements de medicina o, millor dit, d'anatomia. Sobretot de les mans i els seus moviments, com el de l'escriure i el del cervell d'anar creant. Endavant, doctor! Una forta abraçada, Albert.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 16-11-2016 | Valoració: 10

    M' ha agradat com tot el que escrius

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: