Estic cansat de ser gai

Un relat de: JESUS

De vegades em canso de ser gai. Em dic Pol, tinc trenta anys, cap problema per a lligar; però molt cansat de ser gai.
No penseu pas que visc dins un armari. Ja fa vuit anys que en vaig sortir amb l'intent de viure una vida millor, o quant menys una sola vida, que no sóc pas bon actor.
En certa manera ho he aconseguit. La meva família, amics i companys de feina varen reaccionar meravellosament. Però hi ha un petit contrapunt si vull ser sincer: Ma mare!
No és que tingui cap queixa formal d'ella, és simplement molt "mamà". O és normal que contínuament es dediqui a emperellar-me? Tinc el dubte: Ella em busca un xicot o és que realment cerca un gendre? Un gendre! Mira, li fa gràcia! I jo, és clar, em quedo bocabadat.
Que sí! Que em posa neguitós que cada any a la manifestació de l'orgull gai es dediqui a cridar més que ningú. Que em dóna vergonya que m'empenyi cap al noi de torn quan ella el considera "perfecte per al meu nen". Uf! És que ja em dóna no sé què ficar-me en un quarto fosc, que de vegades miro al meu voltant abans d'entrar-hi. Mira que si me la trobés dins! Recoi! És que em costa trempar i tot!
I jo li dic: "Mare, que ja sóc prou gran, que ja em relaciono amb altres nois..." I ella que no, que no ho dec fer-ho bé car no aconsegueixo assentar el cap ni a la de tres. "Doncs sí, es veritat, però no és culpa meva", li dic. "L'ambient és massa fred per a mi, massa sexe, i a mi em costa anar tant per feina". I no és que no m'agradi el sexe, ans al contrari. Tenir un paio entre els braços i poder petonejar cada centímetre de la seva pell em posa cardíac. Però deixem-ho aquí que encara em distrauré.
El problema és un altre: El sexe pel sexe no em diu res. A mí m'agrada molt petonejar, doncs bé, aquest és justament el gran impossible!
Em recordo de la meva primera vegada, suposo que tothom té gravat el primer cop que manté relacions íntimes. Jo vaig tenir molta sort. Era molt jovenet encara i vaig atrevir-me a anar a la capital per a una cita a cegues.
Ara quan ho penso quasi m'esgarrifo, em podria haver passat de tot... però el resultat no va poder ser millor. A més a més, jo era llavors un esclau de la testosterona i estava boig per estar amb un altre paio.
El meu primer amant es deia Josep, tenia trenta anys i vam quedar que em vindria a buscar a l'andana del tren. Era moreno, prim i d'ençà que el vaig veure només pensava en el moment de tenir-lo despullat sobre meu. Em va tractar amb molta delicadesa, va posar música i em va oferir una til.la per si estava nerviós. Jo, nerviós? Que si no volia, no calia fer res... Jo, no estrenar-me amb aquell tros d'home? Però si em moria de ganes de què em treiés la camisa!
Em va donar un petó al llavis. El meu primer petó. Vam acabar al llit fent l'amor mentre una veu melodiosa cantava al tocadiscos allò de: "Nada cambiará mi amor por ti...".
Ho haig de reconèixer, més que amor el que volia era treure-l'hi els calçotets blaus que portava... No cal dir que ho vaig fer!
També recordo que un parell d'anys després vàrem repetir l'experiència però abans d'això ja havien passat uns quants amants per la meva vida.
El primer cop que vaig descobrir que a la platja pot haver-hi molt de "marro" va ser una tarda que vaig anar a còrrer. Em vaig trobar amb un home solitari i no sé si per instint o què em vaig quedar voltant pels canyars. Després d'aquell dia em vaig afeccionar a l'esport a l'aire lliure... Dia sí, dia també.
Jo considero que hi ha un temps en la vida de cadascú de nosaltres en què hem d'experimentar. Quan un comença a tenir les seves primeres experiències sexuals l'únic que vol és sexe, res de romanços, mai millor dit; i això pot estar bé... temporalment, és clar. És una manera de madurar, de començar a descobrir un nou món i de saber finalment què és allò que volem de la vida.
Però un bon dia em vaig aixecar i em vaig plantar. Ja no volia més sexe anònim, m'adonava que una part de mi començava a demanar-me una vida més tranquila, estable. Em volia enamorar! I és aquí quan varen començar els problemes.
Vaig mirar d'intentar conèixer una mica més els meus amants, volia saber com es deien, què feien a la vida... A més d'un d'ells segur que el vaig espantar! La immensa majoria em responia amb evasives o directament amb mentides i jo, al principi m'ho empassava tot, fins que un dia se'm van obrir els ulls...
Una tarda vaig conèixer un paio que m'agradava força, vam fer l'amor però també vàrem parlar tranquilament una bona estona vora el mar. Tot era perfecte, m'adonava que volia tornar-lo a veure... Ell, en un moment donat em va mirar i em digué: "Em tornes boig, no vull que s'acabi aquesta tarda per res del món!" I jo, vinga fer-me il.lusions... Però això que passà un altre noi pel nostre voltant i el meu amant en digué que marxava uns minuts.
Fart d'esperar vaig decidir tornar cap a casa. Quan estava ja a punt d'arribar a les primeres cases del poble me'l vaig creuar. Li vaig sonriure, vaig estar a punt de parlar-li però vaig callar. El primer home de la meva vida abaixà el cap i feu veure que no em coneixia, jo ja no existia per a ell, no era ni tan sols un record. Són fets així els que fan que cada vegada estigui més cansat de ser gai.
Podria acabar resumint que porto els darrers sis anys cercant algú amb qui compartir la meva vida i només trobo anònims que volen compartir el meu llit. Els companys de feina, a sobre, em miren amb enveja, uns diuen: "Ja m'agradaria a mi lligar així amb les dones sense tenir que pagar abans tres sopars i dos cinemes!" O les meves companyes: "És que ens has sortit un pél pendó." I jo vinga a dir que no, que el que jo cerco no hi ha manera humana de trobar-ho. No m'entenen, serà per què ells no entenen. Broma fàcil.
Llavors em refugio en els meus amics gais. Els que viuen en parella n'estan farts; els que no al.lucinen de què vulgui parella estable. "Per a què?" Em diuen. "Es viu millor sol!" I jo sempre acabo dient que el que vull es tenir algú a qui somriure cada dematí. I em contesten que tinc mitificada la vida en parella. I m'ho diuen a mi, pobret jo! Si no n'he tingut mai cap!
Em tornen boig els nois una mica més grans que jo; a més, puc escollir i per tant es podria dir que tot rutlla a la perfecció. Però res d'això! Imagineu el cas: Conec un noi que m'agrada i decideixo portar-me'l a casa. El convido a una copa (sí, és poc imaginatiu, ja ho sé) i asseguts al sofà ell começa el joc. En un 80% dels casos em magregen el paquet just després del primer glop de cervesa. "Ja hi tornem", penso. Però intento actuar de la mateixa manera i acabo tocant el seu paquet. Recoi, està ben trempat! Com s'ho fa? Li posa calent el color del sofà? La foto de casats dels meus pares? La forma "insinuant" de l'ampolla de cervesa? Què, carai, què? Que la meva no dóna encara senyals de vida!
En aquestes situacions em sento com un hetero amb pseudo-problemes d'identitat. Malgrat tot em poso sobre ell, si és que aconsegueixo que pari en l'intent de descordar-me els pantalons. Li trec la camisa i ell la meva. I llavors la frase de sempre: "Òndia nen, que bo que estàs! Podries fins i tot cobrar per fer-ho!" I jo què faig? L'engego a fer punyetes i acabo novament calent al llit i sense aconseguir adormir-me o li cobro seixanta euros? Finalment opto per intentar fer-li un petó a la boca per a salvar la situació.
El darrer paio que vaig portar a casa va actuar exactament així. I després? Va seguir l'esquema típic i no em deixà donar-li cap petó. Girà el cap! Novament, com tantes altres vegades, acabo donant el petó en plena orella! De veritat, el dia que em donin un euro per cada petó que faig a una orella no tindré cap necessitat de treballar. I us preguntareu, suposo, el per què d'aquest comportament... Molt fàcil, no és que no li agradi petonejar, és que té xicot (sempre en tenen) i no li sembla ètic fer-ho a paios d'una nit, que els petons són exclussius per a la seva parella.
O sigui que, després d'analitzar mil versions idèntiques d'aquest fet, he arribat a la següent conclussió:
La infidelitat entre els gais es dóna exclusivament quan hi ha intercanvi de petons. De les llepades, penetracions... En fi, que l'intercanvi de fluids és un fet ocasional, un accident sense importància. Que això no són banyes home! Mira si són actes innocents que ni tan sol cal explicar-los a la parella!
Si acabaré pensant que el problema el tinc jo; mira que pensar en donar un petó... Sóc un degenerat, cony!
Per això estic cansat de ser gai. I direu: Què passa amb el 20% de paios restant?
Són els que han arribat al orgasme tot veient com trec els taps de les begudes corresponents. Amb aquesta situació només resta el patetisme de veure'm amb una ampolla a cada mà, ben sorprès, mentre un desconegut es neteja al meu lavabo per a sortir corrent tot dient: "S'ha fet tard, ja ens veurem!" Entranyable oi?
Però encara queden alguns inclassificables. Són els que no he pogut frenar en la seva obsessió per treure'm pantalons i calçotets. Voleu saber què digué l'últim d'aquests al veure l'absència d'interés instantani? "Òndia nen, vas ben passat de coca, oi? Ho tinc que confessar, em va cabrejar i avergonyir molt. Li vaig acabar dient que sí, que anava ben passat de coca per a treure-me'l de sobre. Així em va! I encara no he explicat el pitjor...
Quan aconsegueixo tenir una relació sexual més o menys normal tinc que escoltar expressions del tipus: "Ets maco, intel.ligent i meravellós al llit" O l'altra: "Cony nen, que bé que m'ho fas!" O encara pitjor: "Això ho hem de repetir!" En cap dels tres casos no tornen a donar senyals de vida. Bé, no sóc just, un cop sí que vaig repetir amb un noi però era mig esquizofrènic, així que no compta.
Sóc jo el raret? Ja miro de ser més espontani però tinc el problema que aquí, a la col.lega del meu entrecuix no li dóna la santa gana de reaccionar per molt bo que estigui el noi si ell no s'ho treballa bé.
Així que em puc acabar de definir dient que sóc un noi de trenta anys, atractiu, fortet, intel.ligent, versàtil a
l llit... i que practica l'onanisme dia sí, dia també. Quin panorama, déu meu!
I tot això m'ha costat centenars de cops explicar-ho a ja mare. Imagineu l'escena: Ella prepara cafè i un assortiment de galetes daneses per a deixar tip a mig país. Entro a casa i, només veure'm ma mare ja comença: Oh fill, quina mala carona que fas! Ja menges prou bé? Et cuides? Què passa? Em tens amoïnada!
"Novament carbasses mare!", li acabo dient. I és llavors quan comença el seu monòleg de mai acabar. Després de tres hores, fart de cafè i galetes torno cap a casa sol i amb ganes de sentir l'abrassada, l'estimació d'algú. Un dia d'aquests faré un pensament i m'acabaré comprant un gos... I estaré tant desesperat que fins i tot no m'importarà gens ni mica que no sigui gai!
La casa tan freda sempre m'ha fet sentir encara més sol. Despenjo el telèfon no sigui que ma mare ja hagi trucat per a saber si he arribat sa i estalvi i no he estat violat per algun desaprensiu. Hi ha un missatge però no és d'ella. Un tal Carles em diu que va estar molt bé amb mi fa unes setmanes però que va perdre l'agenda i l'ha trobada aquesta tarda sota un coixí. Em diu que si vull podem fer una cervesa o anar al cinema, que corre pel barri i li agradaria molt xerrar amb mi.
Somric al penjar, em poso l'abric tot baixant les escales alhora que truco pel mòbil al tal Carles.
-Carles? Hola! Sóc en Pol, acabo d'escoltar el teu missatge, encara ets pel barri?
-Quina sorpresa, ja no esperava saber res de tu! Acabo de sortir d'una botiga de roba i tinc la nit lliure. Ens veiem?
-Perfecte! T'espero a la cruïlla del meu carrer amb la plaça gran, et va bé?
-Dóna'm cinc minuts.- I penja.
Quins cinc minuts! M'han semblat eterns. M'he començat a amoïnar, estic prou presentable? M'hauré engreixat? La camisa em queda prou bé? I m'espanto, estic fet un desastre però és massa tard per a solucions d'emergència.
En mig d'un principi d'actac de nervis m'assalta el dubte:
Com nassos el reconeixeré? No me'n recordo de la seva fisonomia! Vaig de romàntic i tendre per la vida i ni tan sols recordo quina cara fa un dels més recents amants que he tingut! En quin moment m'he convertit en un frívol?
Absent en les meves cabòries no m'he adonat que un noi d'uns 35 anys ve cap a mí. Em somriu i de cop i volta m'han vingut mil records a la ment.
En Carles és prim, fortet, i sempre porta una barbeta de dos dies que em va deixar prendat aquella nit que volgué ballar amb mi a la discoteca.
Sí, somriu igual que aquella nit però avui, en aquesta segona cita, el trobo encara més atractiu. Me'n recordo que vam ballar fins que tancaren la disco. Sé que li agrada la literatura, una cerveseta a mitja tarda de tant en tant i la bona conversa.
Parat davant meu només em somriu, m'agafa les mans i em dóna un petó als llavis. El món es podria acabar ara mateix que jo no me n'adonaria de res.
-Hola Pol, tenia ganes de veure't!
-Hola Carles, jo... també. -acabo dient en un balbuceig.
Esclatem a riure tots dos alhora. Semblem dos adolescents sense saber res de la vida!
Hem anat a un bar a prendre alguna cosa. No sé com però tot sembla extremadament natural, em sento com si el coneixés de toda la vida. He somrigut quan ha demanat al cambrer la mateixa marca de cervesa que jo prenc habitualment. No parem de parlar. I per a mi no existeix res més tret d'ell. Alguna cosa dins meu em diu que a ell també li passa quelcom de semblant.
Ens agrada la mateixa música, llegim els mateixos llibres i també li agrada el cinema en blanc i negre!
Hem acabat sopant junts i l'he convidat a passar la nit a casa. Al tancar la porta no ha intentat despullar-me, no m'ha començat a magrejar el meu cos. Simplement m'ha abraçat durant una bona estona i el contacte amb la seva calor m'ha despertat l'ànima, i tot el cos... Papallones neixen al meu estòmac. Però el parpadeig del contestador m'ha portat un instant a la vida real.
-Deixa'm un segon que miri els missatges.- li dic. Una veu familiar:
"Pol, que sóc jo, la mare. Que ja fa tres quarts d'hora que has marxat i trucava per a saber si anava tot bé. En fi, no em vull preocupar però no te'n vagis a dormir gaire tard. Ah! Pensa que el divendres vinent ve el nebot de la Llúcia, la meva veïna, a passar uns dies a casa seva. N'estic segura que és gai, ai Pol! Has de venir a casa, em faria tanta il.lusió. He vist fotos d'ell i és un noi d'allò més ben plantat. Vinga, oi que vindràs? Oi que li faràs aquest favor a la mare? Ja veuràs com..."
He penjat l'auricular, ma mare comença a xerrar però mai se sap quan acaba. En Carles m'espera i no em ve de gust conèixer el nebot de cap veïna de ma mare.
A tots dos ens agrada molt la música d'Enya i em vist els seus vídeos musicals que tinc a casa sense intentar res més que donar-nos una mica de calor i companyia, bocabadats davant el televisor.
Amb tendressa hem anat al llit i ell no ha buscat el meu sexe, ha sabut despertar en mi la passió amb les seves mans i boca. Hem gaudit l'un de l'altre, lentament, sense pensar en arribar al final... Per això ha pogut aparèixer la màgia.
En Carles m'ha donat un petó als llavis abans d'aclucar els ulls. Jo li he petonejat suaument, amb tendressa, l'orella; feliç de poder escollir. És bonic saber que un no està sol. Demà li proposaré una nova cita... i trucaré a ma mare per a dir-li que el nebot de la veïna s'haurà d'espavilar per un altre cantó.
Això li tinc que explicar a en Carles.
On nassos s'havia ficat tota ma vida?






































Comentaris

  • Interessant i divertit[Ofensiu]
    EnricMadrona | 08-03-2011 | Valoració: 8

    Bon relat! Descriu amb gràcia la problemàtica dels gais que els costa rel·lacionar-se en ambients on el sexe no és el primer-

    Trobo genial el personatge de la mare.

    Discrepo del comentarista a qui no agrada la llargada. Jo m'estimo més les relats que permeten desenvolupar la idea i la història, pero sobre dels 10 minuts.

    Soc militant contra la mandra a internet!

  • Un bon text!! Malgrat algun fallet que li trobo, és genial.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 28-09-2008 | Valoració: 9

    M'agrada molt aquest text, Jesús Miquel, felicitats.

    Hi poses molta imaginació, és molt simpàtic, i, almenys en general, és bastant fàcil d'imaginar visualment i mentalment el seu contingut.

    Pobre noi, això de tenir costums sexuals atípiques és una punyeta... Ànims i força, "real" senyor Pol!

    El handicap que li veig, és que és bastant llarg, i que jo hauria preferit veure'l dividit en capítols de màxim 70 línies cadascun... Jo ho hauria fet així...

    Llegiré més articles teus. Salutis!!

  • però no cal se gai...[Ofensiu]
    sophie | 20-01-2008

    per sentir-se així, és el problema d'estar tant bo (o bona)!!!! ; )

  • Un bon text[Ofensiu]
    bufanúvols | 30-12-2007 | Valoració: 10

    M'ha sorprès aquesta vida sexual tan activa! Ja m'agradaria tenir tantes amants!

    Et seguiré llegint.

  • Bona narració... i t'entenc jejee[Ofensiu]
    LlancerFort | 30-12-2007 | Valoració: 8

    Un text desenfadat, ben pensat, i entretingut en la justa mesura... Un assaig/ conte autobiogràfic........un bravo!!!!!!!!!
    Un relat Notable!!! segueix per aqui :-)

    Gràcies per escriure!!!!anims Pol

    Molt Atentament LLancerFort

    LL*F!

  • ESPIRAL | 19-09-2007 | Valoració: 10

    en realitat...no és el mateix el que tots busquem en qualsevol relació, ja sigui gai o hetero?... és a dir, amor?. El teu relat és realista, tendre i amb sentit de l'humor. M'ha encantat. 1abraçada. ESPIRAL.

  • M'ha passat tants cops pel cap aquest títol...[Ofensiu]
    setecel | 19-09-2007

    Hola,maco!.
    No saps els cops que el títol del relat m'ha passat pel cap.A moments encara ho penso.Sobretot quan és obvi la part més frivola de les relacions gays,i tot el que implica,com molt bé narres al relat.
    M'hi he sentit identificat en molts aspectes,i tot i que ela Carles que han passat passat per la meva vida ja no hi són(o hi són d'un altre manera),també penso que per sort encara en som uns quants els que creiem en les relacions afectives i n l'amor.
    LLegir-te,a part de disfrutar el relat,ha set un alè d'aire net,enèrgic i esperençador.
    Ens llegim.Sort!.

  • Thyst | 27-08-2007

    m'agradat molt!

  • Lilith | 12-01-2007 | Valoració: 10

    Desconec la vida de l’autor, però m’agradaria deixar clar que aquí és habitual trobar-se amb ficció, per què hem de suposar que el relat està basat en la vida de l’autor?. Deixant altres qüestions a part, el relat m’ha agradat molt.

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    olympia | 15-12-2006 | Valoració: 9

    M'ha encantat. És fresc, tendre i divertit alhora i tens traça, descrius amb destresa el personatge principal que està molt ben delineat.
    Felicitats i... et seguiré llegint ;)

  • L'he llegit un tros... Està bé...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 12-12-2006 | Valoració: 8

    Positiu: M'agrada bastant el teu estil. Aquest conte és curiós de llegir. Molt original.

    Crític: Li falta que encaixin les parts entre sí. Dóna una mica ("una mica") la sensació que el conte està com a desordenat. T'aniria bé tenir una mica més de mètode, en tens bastant però una mica més t'aniria bé.

    Resum: M'agrada com ho fas, et donc un 8 sobre 10, una empenta més i arribaràs a l'excel.lent. Ànims!!!

  • titul mol curios[Ofensiu]
    sensecor | 07-11-2006

    m'ha cridat molt elt titul del relat. Mai tas de kansar de ser com ets, has de lluitar per ser com ets i estar orgullos d'aixo!

    Ptons,

    sensecor

  • Felicitats!![Ofensiu]
    fada_negra | 02-04-2006 | Valoració: 10

    Jeje,que relat més bó!!Has aconseguit fer-ho tendre,real,i a la vegada,graciós...M´ha fet pensar també,però sense aturar de riure...:D.
    Genial!!!

  • Entranyable i dolç[Ofensiu]
    brideshead | 29-07-2005

    Un relat molt ben pensat, argumentant i desenvolupat. Li has donat una calidesa especial i has desmitificat el món gai. I això últim ho dic perquè, on probablement moltes ments mesquines hi veurien només sexe, vici i obscuritat, tu has sabut treure'n la part més amable, la més dolça, segurament la més autèntica: els sentiments. I jo també crec que els sentiments que hi descrius, tan bé, són aplicables a qualsevol relació amorosa, sigui homo o hetero. I els punts humorístics, que has traslladat a la mare patidora, que fa el possible per entendre el fill sense sortir-se'n, li donen el toc de color al relat.

    Ho has explicat amb senzillesa, com si intentessis aclarir-te, a tu mateix, uns quants pensaments. Un monòlog molt intel·ligent.

    I sí, ben cert, el títol, genial!

    Felicitats, un relat alliçonador.

  • molt interessant[Ofensiu]
    foster | 29-07-2005 | Valoració: 9

    Bon relat, noi, ben escrit, flueix naturalment, com la pròpia història. Al final el prota agafa prou cos sense caure en tòpics, cosa prou difícil tenint en compte el tema. Aquest, per cert, es desenvolupa des d'un punt de vista concret, però prolongable a qualsevol relació, hetero, homo, de parella, en definitiva. El temps, la maduresa, la complicitat són els filtres naturals que actuen quan els pertoca, ni abans ni després, i tant li fa qui sigui la persona, com sigui, ni quines siguin les seves preferències sexuals, per descomptat.
    No t'havia llegit, però t'apunto.
    foster

  • T'entenc[Ofensiu]
    joanet | 27-06-2005 | Valoració: 9

    Et felicito Jesús Miquel,
    jo tinc tan sols 19 anyets i moltes vegades he sentit el mateix. La meva vida sexual va començar als 14 anys, si bé fins els 16-17 no s'activà amb més força.
    Moltes vegades he sentit el desig momentani de fer sexe, però moltes més de fer l'amor.
    Sovint em sento sol. Reconec que sóc afortunat amb la família, els amics del meu poble, els de la universitat, els de Barcelona... però tot i així em sento sol. Molts matins quan em llevo tot sol, imagino com seria la vida amb algú al costat. Sé que pot sonar del tot estrany que als 20 anyets escassos pensi en una parella, però començo a estar tip de les frivolitats del món gai: cuartos oscuros, cruising a la platja, aquí i allà. Què és això? Reconec que molts ho hem fet. Jo també, però em cansa, m'agota, em redueix al no-res com a persona.
    Ara que havia conegut una persona amb qui primer vaig xerrar i després, un cop va començar a anar a més, primer em va abraçar i es va oblidar força de "la meva col·lega de l'entrecuix", ha marxat.
    Passaran dos mesos, però crec que amb ell podria anar bé, podria funcionar... així que passats aquests dos mesos, no em donaré per vençut.
    En Pablo serà per a mi, i ara no és el moment d'ennutjar-me.
    Jesús, sort amb en Carles... i pensa que la buidor també és una etapa que s'ha de viure, però que, com totes, passa. Ànims i sort a la vida!

  • No és fàcil[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 18-05-2005

    relatar un sentiment de buidor tan gran amb un to tan mesurat i equilibrat, on la serenor i la ironia esdevenen els ingredients ideals per a fer-nos somriure sense estalviar-nos, però, una sensació de pesantor interior. Allò que per a d'altres no seria sinó una tragèdia irresoluble es pot convertir en una petita tragicomèdia particular amb una visió madura i intel.ligent com la teva. Et felicito sincerament.

    He sentit ben clarament la presència amorosament angoixant de la mare (que ben narrat està!) i m'ha sorprès agradablement que la teva "col.lega d'entrecuix" no es donés per vençuda ni axequés la seva vaga de fam fins aconseguir un desenllaç feliç.

    Potser més que "cansat de ser gai" (bon títol!) del que es tracta és realment d'estar "cansat de la immaduresa de com enfonquen la seva vida molts gais" (cosa que no només ocorre en aquest món d'armaris, oberts o no).

    Me n'alegro, del final feliç. En el fons, el moment d'acompliment dels vells desitjos no deixa de ser un misteri que, tanmateix, acaba sempre esdevenint-se. I aquesta moxaina d'aquella dama dolça i tossuda (tot i que un xic rebel, a voltes) que anomenem Esperança ens manté drets i confiats.

    Enhorabona!

  • Equinozio | 16-05-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el relat... records, somnis, moments màgics. És, o m'ho sembla, com un relat autobiografic. He recordat moments de la meva curta vida, platjes, petons... adéus..
    Espero algun dia trobar un Carles. Però de moment com que sóc jove.Ja vindrà.

    Com diu la kispar fidu, suposo que jo no estas cansat oi?

    una abraçada, i si vols un petó a la galta

    Equinozio

  • Gràcies per no fer-me perdre l'esperança![Ofensiu]
    guimaz | 16-05-2005 | Valoració: 10

    Bé, el meu cas és semblant al teu, simplement que me mare no vol sentir parlar de nois, i tampoc està per presentar-me'n..

    Tinc 19 anys, i estic segur que resa cada nit perquè m'acabi ajuntant amb alguna amiga soltera.... pobreta, ja despertarà...

    Pel que fa a l'ambient.... si, es massa fred! no és simplement res més que una excusa ideal per ajuntar testosterona... sembla que el més important sigui la quantitat i no la qualitat...

    Però és clar, has de tenir molta sort de poder trobar a algú com tu, algú que comparteixi el que tu comparteixis, i que puguis coneixer abans ni tant sols de pensar en el sexe, ja que, com tots els que anem per l'ambient sabem, les sales obscures estan plenes, tot i que per sort encara no he entrat a cap per fer res més que matar la meva infantil curiositat...

    Sempre envolta el meu cap la sensació que no trobaré a ningú com jo, ningun noi que vulgui algu més que sexe, ambient, moda... i coses per l'estil... Ara, que he llegit el teu relat, veig que és possible, que no és un somni, que potser algun dia a mi em passa el mateix! gràcies

  • kispar fidu | 15-05-2005

    Bones! "Estic cansat de ser gai"... bufff, bé pel que fa al final del relat... suposo que ara ja no ho estàs de cansat! (Després d'haver-te retroba-t amb en Carles!).

    M'agrada molt com has anat explicant els fets... com et senties, les diferents parelles amb les seves reaccions, la impaciència i preocupació excessiva de te mare (jejeje), i cada fet que has anat destapant.

    Sembla mentida que es busqui una relació estable, oi? Per què és tant difícil d'entendre? Una relació amb algú cap a qui sents una gran estima i amb qui tens coses en comú i sou capaços de mantenir una conversa abans d'anar directa al llit... A vegades es pot valorar molt més un petó o una abraçada entre mig d'una dolça conversa, quan t'agafa per sorpresa i et sents estimat, que no pas anar tan directa al gra... oi?

    Estic molt d'acord!
    Ja ens anirem veient per aquí!
    Que vagi molt bé tot!

    Gemm@

Valoració mitja: 9.23

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JESUS

JESUS

21 Relats

73 Comentaris

38551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Jesús M. Saldón Andrades, Mataró 1973.
La majoria de relats en català estan publicats en aquest web. Aquests relats i d'altres inèdits han estat editats sota el nom de Relats en colors. Editorial Seleer.
Actualment es treballa en la maqueta de la primera novel.la en castellà: "¿La isla de la calma?", novel.la de terror presentada ja a Mallorca i que es pot descarregar a Amazon.es Ja es pot adquirir la novel.la en paper a les principals llibreries: FNAC, Casa del Libro, Amazon o al web de l'editorial Albores.
L'autor es centra en el món convuls d'avui per a fer una novel.la que desperta les nostres pors més profundes fent servir, exagerant només una mica, les notícies que en els darrers temps ens hi acompanyen. Por en sentit pur sense caure en el tòpic de la sang fàcil.
Actualment, novembre de 2013, està preparant per a publicar, la segona part de ¿La isla de la calma?, sota el nom de "Calma muerta".
Trobareu més informació i forma de contacte amb l'autor, al seu web personal:

Pàgina web personal : www.jesus-saldon.com