UN CONTE DE FADES

Vet aquí un conte de fades. Bé, més aviat un conte de dos animalets que, pertanyent a boscos distints, un dia es varen trobar i l'amor esclatà ….
Era la nit de cap d'any. Res feia pensar que la vida dels nostres protagonistes anava a canviar totalment. Un ratolí preparava el seu sopar, un any nou començava i per primera vegada volia estar tot sol. Altres amics i amigues ratolins li varen dir: Vine a ca nostra, no estiguis sol … Però ho tenia ben clar, no volia companyia.
Així que va comprar quantitats increïbles de formatge de tota classe i es ficà al cau tot relamint-se … Així el deixem per un moment, perquè a l'altre costat de la mar un esquirolet esgotat de la feina es preparava un bon plat de nous per a sopar. Feia fred i sentia com xiulava el vent més enllà de la seva llar dins un tronc vell a les fondàries del bosc. I tots dos soparen, i tots dos sentiren les campanades de pobles llunyants donant la benvinguda a un nou any.
Res de nou, digué el ratolí amb la panxa ben plena. Res de nou, digué l'esquirol cercant la darrera nou pel cau. Però tots dos s'equivocaren …
Aquella nit tots dos tingueren la mateixa idea, tenien ganes de conèixer altres animalets així que cercaren a les pàgines verdes (les conegudes per pàgines grogues per als humans) el telèfon d'alguna associació d'amics del bosc. Sí, sí, que visquin en un cau no vol dir que no tinguessin el darrer en tecnologia.
Qui li podria treure al ratolí la comoditat de l'aigua calenta!
I així es van conèixer i com que tenien tantes ganes de xerrar i una llarga digestió per endavant, les hores passaren i passaren i el ratolí i l'esquirol no pararen ni un instant en la conversa. Ja de matinada es varen donar la bona nit i dormiren millor que mai. Encara no ho sabien però dins els seus cors alguna cosa havia canviat: Hi naixia l'amor …
Al dia següent, i al següent i l'altre també, trobaren sempre l'estona per a poder xerrar. Parlaven i parlaven fins a l'esgotament. Bé, fins a l'esgotament no, ja què aquelles converses s'anaven convertint poc a poc en la millor estona de tot el dia.
I un dia el ratolí s'atreví a dir-ho: Estic enamorat de tu esquirolet meu! I l'esquirolet que també ho estava del seu ratolí, ja es pensava que no era correspós quan a l'altre costat de la línia sentí: Jo també t'estim a tu ratolinet meu. I vet aquí com varem decidir conèixer-se millor. Vinga viatges d'un costat a l'altre del mar, i vinga viatges …
I què tristos els comiats, quant tingueren que plorar les nostres bestioles cada cop que la mar els hi allunyava novament …
Però la força de l'amor és immensa i amb tot pot, només cal creure-hi.
I no cal dir que pel ratolí i l'esquirol l'amor era el més important. Així que un bon dia l'esquirolet li donà la gran sorpresa al ratolí: Com que t'estim més que a les nous …
Vindré a viure al teu cau! El ratolí, que era de llàgrima fàcil, començà a plorar.
Qué et passa amor meu? Li digué. No vols que vingui amb tu? És clar borinot, és clar que si ma vida!
I ballaren i ballaren al cau del ratolí hores i hores, i les cançons es succeiren sense interrupció i ratolí aleshores li digué: Casem-nos!L'esquirolet tot content li contestà un sí rotunt.
Hi ha una dita entre tots els animalets del bosc que diu que l'amor sempre es converteix en música així que pensaren que el dia de la boda el millor que podien fer era compartir amb els seus éssers estimats aquelles cançons que millor descrivien el que sentien l'un per l'altre. Quan preparaven les cançons una nit de calor tots dos miraren al cel i veieren que hi havia quatre estrelles que il.luminaven més que mai.
L'esquirolet li digué a l'orella al ratolí: Els teus pares ratolins i el teu germà ratolí i el meu pare esquirolet estan celebrant el cel el nostre amor. I el ratolí que com sempre començà a plorar digué … Hi ha dues cançons d'un cantant humà que es diu Roberto Carlos que li podem dedicar. I els estels il.luminaren aleshores més que mai.
La magia els hi acompanyava … I així prepararen les cançons …
I foren feliços i menjaren... Nous amb formatge per sempre més.