Esquizo-frena'm (Relats a la cornisa) El Cementiri de les impressores làser

On van a morir les impressores làser? És un misteri que em volta constantment pel cap quan llenço un document per imprimir des del meu ordinador a la màquina vella però eficient.
És un model antic però funciona encara amb una dignitat colpidora. A vegades me la miro amb reverència, confesso que parlo amb ella (de fet, portem els mateixos anys a l'empresa, no veig per què no hauria de parlar-li) i que ella, tot i que a la seva manera reservada, de tant en tant em contesta.
Cada cop que falla, que un paper se li enreda a les entranyes, pateixo com si una úlcera em rostís l'estómac, i corro a obrir-la i a extirpar-li el paper que ens martiritza. M'asseguro que la màquina no hagi patit cap daltabaix i la deixo descansar una estona abans de llençar-li cap altra impressió.
Podria dir que me l'estimo. Per això penso contínuament en l'efímera vida dels perifèrics informàtics, i em rebel·lo contra els meus patrons quan gosen tan sols insinuar-me un canvi. Em nego rotundament. Si marxa ella, marxo jo.
Recordo el dia que em va salvar de fer un ridícul espantós. Després d'haver-me quedat fins les deu de la nit acabant uns informes, la impressora es va negar a imprimir ni una sola pàgina. Generava tota classe d'errors, s'empassava els papers, els treia en blanc... va ser l'únic dia que vaig dir-li el nom del porc a la pobre màquina. De sobte, quan provava per enèsima vegada l'acció "archivo-imprimir", em vaig adonar que hi havia alguns errors de càlcul en determinades formules. Vaig decidir repassar-me tots els informes i vaig descobrir que m'havia equivocat en alguns punts. Vaig trigar dues hores en arreglar les pífies. Quan tot va estar ben fet, els documents es van imprimir a la primera.
Em vaig quedar de pedra. La impressora semblava fer pampallugues d'aprovació, àdhuc, per uns instants, em va semblar que llegia les pàgines abans d'imprimir-les, per si de cas, i després les expulsava amb un somriure.
*****
Avui, quan he arribat a la feina, he pogut comprovar que ens han entrat a robar. Han esmicolat la porta de vidre i ho han escorcollat tot. Se m'ha glaçat la sang. De seguida he pensat en la meva impressora. Déu meu, i si se l'han emportat?
He corregut escales amunt. El cor m'anava a cent per hora. Les portes d'alguns despatxos eren obertes, altres directament esbotzades, i en tots faltaven els equips informàtics.
L'he vist només entrar al meu despatx i se m'ha trencat el cor. Aquells salvatges, buscant només equips d'última generació m'han robat l'ordinador i, en veure que la impressora era vella, l'han estavellat contra terra.
La pols de tòner s'ha escampat per sota el cos destrossat de la impressora com una mena de sang negra que fa olor de cendra. M'he posat a plorar.
No sé on van a morir les impressores làser, però aquesta me l'emporto a casa. Li faré un enterrament com Déu mana.