Espetecs de la tempesta

Llavors espetecs de la tempesta xisclaven,
i una dona seia en un petit punt il·luminat
enmig de la nit.

El xiscle se'n servia per escriure'n el dolor
quan ella l'apuntava i el reconvertia en les paraules,
que el retornaven a les pautades regles de la humanitat.

El dolor sota les regnes de les paraules
que ella escrivia i que, vermelles, es tenyien de sang.

I ella guixava i escrivia,
i estripava pàgines i tornava a sucar en sang
la punta del seu bolígraf.

Una dona que escrivia el dolor perquè no la obrien.

De vegades, la tempesta es convertia en un serrell
atapeït i compacte d'aigua,
i ella deixava de sentir-ne el xiscle
i s'aixecava per tornar a trucar,
una mica esperançada.

Però el no-res tornava a matar-la.

I aleshores el xiscle expel·lit per la tempesta
trucava a la sang,
i ella hi sucava el bolígraf i seguia
pautant d'ordre el dolor, una altra vegada.

Paraules humanes que amb les seves obertures
respiraven.

El neguit la destrossava,
però escoltava el brogit de la tempesta sobre el mar,
sobre més aigües pròximes i misterioses,
i tornava a aixecar-se per trucar.

I la porta mai no va obrir-se,
i així,
el dolor mai no va cessar.