El temps que et vaig conèixer

El temps que et vaig conèixer
estaves molt molt trist.

Una cosa et feria,
una pena amagada,
com perdudes les brides
del teu llarg caminar.

La breu cua lligada
amb una vulgar goma,
oberta la samarreta,
amb el pit tot al vent.

Uns ulls com un mar líquid
florien a frec de galta,
els ulls que no em miraven
mentre fèiem l'amor.

Vaig tocar el teu miratge,
la teva matèria bruna,
la pena que t'assolava,
la força que et sostenia.

I en el paratge immens
d'aquell oceà pacífic
vas ser un sol que irradiava
les meves nits i dies.

Encara et veig marxar,
espatlles descobertes,
la mà alçada a la cara
i girant-te d'esquena.

Encara et veig dir-me
a la cambra on t'estimava
que a la nit no em volies,
i era com matar-me.

Encara acarono
la fonda meravella,
la felicitat fràgil
de quatre nits donzelles.
Nits a la cambra clara
veïna de la meva
on al teu llit creixia
el delit i la foguera.

Encara no puc creure
que em deixessis enrere,
que no pouessis fondo
l'estantissa bellesa

i que deixessis perdre
la fragància primera.