En Miquel a l'UCE

En Miquel a l’UCE.

-En Josep Mª de Sagarra, va escriure 50 obres de teatre, d'elles més de 40 en vers. Fou un escriptor molt popular-Era la veu del professor Lluís. Martí, el qual impartia un curs sobre l'obra teatral d’En Josep Mª de Sagarra a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), per tal de commemorar el 50è aniversari del traspàs del gran escriptor, escaiguda el setembre de 1961. En Miquel copiava en el quadern que duia les principals idees que deixava anar a raig fet, amb un domini espaterrant del tema, el professor. Era una classe molt original. Tenia lloc a una aula un xic preparada de l’UCE, ja que la classe es feia per teleconferència. El professor, que impartia cursos a la Universitat de Toronto al Canadà, no s’havia pogut desplaçar fins a Prada del Conflent, a la Catalunya Nord, seu de la Universitat Catalana d’Estiu. En Miquel es preguntava si això era una de les conseqüències de les retallades o bé un assaig d'un nou sistema d'ensenyament adient amb el nous temps, a implantar pròximament.
-Perdoneu-me si faig algun badall, -afegí el professor, -però és que són dos quarts de 6 i ara mateix m’acabo de llevar.
Era el tercer o quart any que el Miquel assistia a les classes de l'UCE. Un cop més havia decidit acabar les vacances d’estiu assistint 8 hores diàries a classe durant 9 dies. Lluny quedaven els avorriments d’altres estius, quan per omplir els dies de lleure, havia d’agafar el cotxe i fer turisme. Al capdavall se'n cansava sempre de fer quilòmetres i més quilòmetres. Algunes vegades deixava el cotxe i marxava en avió a alguna gran ciutat turística europea. Un cop allí no parava de visitar museus, palaus, carrers i racons pintorescos... fins que ja no podia dir ni fava. Havia estat a Viena, Sant Petersburg, Moscou, Praga, Budapest, Amsterdam, Brussel•les, Colònia, Munic, Salzburg...En molts d'aquests casos li tocà fer-ho suant a raig fet ja que no sabia ni com ni perquè, quan anava a l’estranger sovint ensopegava amb la setmana més calorosa de l’any. Abans, quan encara estava casat, se'n va fer també un fart de anar a la platja amb la seva exdona. Mentre ella es torrava sobre la sorra d'una banda i de l'altra, ell se n’anava a llegir el diari a alguna ombra dels voltants. Precisament llegint les notícies d'un dia d'agost se’n va assabentar de la possibilitat de canviar la vida de rodamón de pa sucat amb oli, que és el que havia fet fins aleshores durant les vacances d'estiu, per la de l’estudi a la universitat, i el cor li va fer un bot d’alegria... Ja n’estava fart de visitar llocs i més llocs!... Ja feia temps que havia conclòs, que ell no tenia cap dubte sobre el que deien els llibres de geografia, i que per tant no li calia comprovar anant-hi personalment, on es dreçaven i com eren les ciutats, ni si existien de debò els accidents geogràfics descrits en els llibres de text. L'assistència a la universitat d'estiu el rescabalava a més a més, de tants anys de no haver pogut assistir mai i molt menys en català, a classes de literatura, història, filosofia i tants altres temes del seu país. L'únic problema era que després d'estar tot el dia assistint 8 hores a classe, prenent apunts i fent preguntes als professors, per la tarda tenia el cap com un timbal; però llavors quan ja no podia més, s’asseia sota el tendal de l'UCE, una espècie de sala d'estar col•lectiva a l'aire lliure, i glopejant una cervesa amb d'altres companys, alçava la vista al massís del Canigó, que es dreça gairebé 2400 metres per damunt de Prada del Conflent, fins que se sentia reblert i inundat de la pau més abassegadora del món. Potser perquè el Canigó l'impressionava tant a una persona com ell, que de jove fou un bon muntanyenc, li feia recança confessar que encara no havia pujat el cim. Una any estava decidit a fer-ho, però quan va saber que la marxa durava un dia i mig, i li van explicar la duresa d'estar hores i hores trescant rost amunt, ho va deixar córrer, ja que això comportava perdre dos dies sencers d’estudi. I és que ... En Miquel sentia molt més la necessitat de capir amb tota la intensitat la història i la literatura del seu país al llarg del segles. Informació que el franquisme li havia impedit assolir quan li pertocava, durant la seva infantesa i joventut. No es podia aconseguir pas tot en un període tan breu de 9 dies...
-Josep Mª de Sagarra va tenir que escapar de Catalunya durant la guerra ja que havia estat amenaçat pels anarquistes els quals havien assassinat el seu amic J.M. Planes, director de la revista. El be negre. A més a més havia amagat una germana que era religiosa. S'exilià a França i entre d'altres llocs s'estigué també a Prada. Tornà a Catalunya el 1940. Com que durant els primers negres anys de la dictadura franquista, no es podia publicar res en català, En Josep Mª de Sagarra, va aprofitar aquest temps per traduir en vers la Divina Comèdia del Dant i per escriure el poema de Montserrat,el qual amb 16.000 versos és el més extens de la literatura catalana de tots els temps. Un cop perduda la guerra els nazis, el franquisme es féu una mica enrere i el nostre escriptor pogué estrenar teatre en català altre cop el 1946..-En Miquel seguia prenent notes del resum biogràfic que donava un altre del professors del curs dedicat al gran escriptor barceloní.
-En Josep Mª de Sagarra fou un escriptor molt prolífic i dotat d’una capacitat increïble per escriure. Inicialment es dedicà sobre tot al vers. Els seus poemes són molt descriptius. Destaquem entre tots ells : El mal caçador, El poema de Nadal i El Comte Arnau. Totes aquestes obres assoliren un grandíssim ressò popular. També es dedicà a la prosa i escrigué tres novel•les desiguals; la millor de totes i la més colpidora és Vida Privada on descriu la vida d'una burgesia decadent de Barcelona durant les primeres dècades de segle. Aquesta novel•la escandalitzà molts dels seus lectors per la cruesa de les descripcions i la agosarada temàtica sexual. Però a més a més dels seus grans èxits teatrals, hi va haver anys que va arribar a estrenar fins a 4 obres, Josep Mª de Sagarra triomfà i excel•lí amb la seva prosa i les seves descripcions intenses i apassionades de personatges i d’ambients fetes en els seus articles a la premsa. Les seves memòries que són ja dels anys 50, però que només cobreixen uns pocs anys de la seva vida, de quan tenia 20 anys, són considerades unes de los obres cabdals de la literatura catalana. Un altre llibre excel•lent en prosa és La Ruta blava,on es descriu amb una gran força la vida a les illes del mars del sud. És el resultat del viatge de noces dut a terme el 1937, en plena guerra civil. El passatges del vaixell, que salpà de Marsella i es dirigí a la Polinèsia, foren pagats pel polític retirat de la Lliga i milionari, Josep Cambó i es sens dubte una de les inversions més rendibles amb que va comptar la literatura catalana ja que va fer possible l’aparició de dos grans llibres: el de poemes Entre l’Equador i els Tròpics i el ja esmentat La Ruta blava.- El professor acabà la classe i convidà els seus alumnes a escoltar-lo l'endemà. Un fort aplaudiment dels assistents va cloure la connexió amb el Canadà.
El que més li agradava al Miquel de l’UCE, era la immersió total en català durant 9 dies sencers, sense sentir una sola paraula en castellà. I a més a més, escoltant converses en un català riquíssim sense o amb molt poques catinyolades. En Miquel, s'adreçava amb naturalitat a un gran nombre de companys vinguts d’arreu dels països catalans. En un ambient de gran companyonia es barrejaven tots els accents dels països catalans a l'UCE. El que més li agradava al Miquel era el de les illes, amb els seus articles salats i les vocals neutres substituint les obertes. A vegades feia l’esforç per enraonar com ells. En una de les classes de filologia li havien explicat que el parlar de les illes és el més semblant al que existia arreu al segle XIII. Després el català oriental evolucionà i convertí les vocals neutres en obertes. L'article salat que es parlava en molts indrets de Girona, s'anà també perdent, tret de a les Illes
Poc a poquet a base d'estades a la universitat assistint a tantes classes d’història, filosofia, literatura i llengua catalanes, tenia una idea ben clara de la incapacitat del poble català per esdevenir una nació independent. Agafada segles i segles al mig dels dos grans imperis formats per les monarquies hispànica i francesa, no es va poder ni plantejar desempallegar-se'n de cap. I a més a més va haver de patir un segle XVI ple d’atacs dels pirates i amb la flota turca maldant per dominar el Mediterrani. Per acabar-ho d'adobar, més endavant, un cop esdevinguda l’ensorrada de la guerra de successió, sota l’absolutisme dels borbons, es va produir una forta repressió amb l'únic objectiu d'uniformar tot l'imperi fent desaparèixer el català., En Miquel estava fermament convençut que havia estat un gran miracle que estiguéssim on estem ara, després de romandre més de dos segles amb totes les institucions catalanes abolides. Ara recordava les visites a les fortaleses que construí al segle XVII Lluís XIV a la Catalunya Nord, per tal de defensar-se de les tropes mercenàries de la monarquia hispànica: Mont Lluís, Vilafranca del Conflent, el Castell de Libèria.. tots aquests indrets paga la pena fer-ne una visita per capir la capacitat d’aquestes monarquies folles de lluitar anys i panys contra el seu veí, invertint els diners que calessin per tal de fer imbatibles els nous territoris conquerits per la força de les armes. Però el pitjor de tot va ser que Catalunya va estar totalment sotmesa durant dècades al procés genocida dels borbons, que van maldar tot el que van poder per anorrear la llengua catalana durant els segles XVIII i XIX, després de la desfeta del 1714. Però vingué la renaixença i la puixança econòmica de Catalunya i es recuperà la llengua i la literatura gràcies a aquells grans literats que escrivien en català els caps de setmana i per les vacances, i que anaven als pobles per tal de recuperar les paraules perdudes, mentre la resta de l'any treballaven de valent per tal d’aixecar el país. D’en mica en mica el catalanisme es féu políticament hegemònic a principis del segle XX, després de l’atac d'oficials de l'exèrcit a la seu de la revista Cucut i a la Veu de Catalunya, escaigut a finals del 1905. Fruit d'aquesta hegemonia s'obtingué uns anys després una lleu i mínima autonomia que es coneix amb el nom de la Mancomunitat, la qual fou abolida per la dictadura de Primo de Rivera el 1925. Però ja llavors el sentiment catalanista era massa intens per poder-lo eradicar i amb la caiguda de la monarquia s'arribà ràpidament a l’estatut d'autonomia de 1932 en plena República. Malauradament a penes si s' aconseguí alguna petita cosa en un període tan curt i problemàtic com el que va de 1932 a 1939, i que inclou tres terribles anys de guerra... I després vingué l'estimbada del franquisme, l’exili, la desfeta, i els camps de concentració... Tota la Catalunya nord és un rosari de llocs on es poden veure totes aquestes penes, i desfetes. Una de les més terribles foren el camps de concentració on s’atapeïren mesos i mesos centenars de milers de catalans, sense mitjans de subsistència. Encara se li humitejaven els ulls al Miquel quan recordava la visita a la Maternitat d’Elna, una petita torre als afores de la ciutat on la Creu roja suïssa, comandada per la infermera Elisabeth Eidenbenz alimentava i cuidava les dones que anaven a donar a llum i que havien pogut treure temporalment, salvant-les de la mort, dels camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes. La Maternitat permeté que nasquessin uns centenars de fills de refugiades amb un mínim de condicions per a la vida... Fins que els nazis la tancaren el 1944, evitant que se salvessin i s’hi poguessin refugiar persones de la comunitat jueva
- Per això el Miquel admirava tant Josep Mª De Segarra, ja que amb el seu enginy i talent fou capaç de mantenir i portar el català a l’admiració i al respecte en una època duríssima,. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans que en aquells anys 40 sobrevivia reunint-se clandestinament a casa d'alguns dels seus membres. El 1959 va ser nomenat director de la secció filològica
-les estrenes de les obres de teatre de J.M Sagarra- prosseguia el professor- aplegaven el tot Barcelona, les grans fortunes acudien amb els vestits més elegants i lluents i fins i tot la guàrdia urbana amb els seus plomalls al cap, escortaven l’entrada de tantes personalitats barcelonines al teatre Romea. La UCE va voler commemorar l'aniversari fent una lectura dramatitzada, representada per un grup amateur, de l'obra teatral la Filla del Carmesí. La representació que fou seguida per centenars d'assistents i rebé molts minuts d'aplaudiments.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Aquell any en Miquel va aprofitar la tarda de descans, just al mig dels 9 dies de cursos, per pelegrinar a la tomba de Pompeu Fabra al cementiri de Prada. Hi va anar caminant a primera hora de la tarda, sota un sol roent que cremava l’asfalt. L’acompanyà el seu amic Albert, un professor d’universitat uns anys més jove que el Miquel i d’altres coneguts d’altres anys. En arribar al cementiri situat ja als primers contraforts del gran massís del Canigó, s'aplegaren tot un bon nombre de persones arribats amb diferents mitjans, per retre l'homenatge que la Universitat com cada any, li dedicava al Mestre. Allí un historiador, profund coneixedor de la biografia del gran filòleg, els hi explicà la trista història de Pompeu Fabra. L’artífex del redreç del català modern.
-Va passar els pitjors anys de postguerra exiliat primer a Montpeller i després a Prada fins que va morir d’un atac de cor el dia de Nadal de 1948.-Va començar l' historiador, mentre se sentia al fons la piuladissa cridanera de les orenetes- Una família catalana resident al Conflent li cedí un dels 4 nínxols de paret que posseïa al cementiri de Prada per tal que el poguessin enterrar a algun lloc. Com que l’any 1946 havia estat nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Tolosa del Llenguadoc, va ser possible exposar el taüt a la sala de plens de l’Ajuntament de Prada. Un bon nombre dels refugiats catalans a França pogueren assistir i dir-li l'últim adéu al gran filòleg que tant havia estat perseguit pels nacionalistes espanyols. Era el dia de Sant Esteve de 1948.
-Sabies que Pompeu Fabra va estar 5 setmanes tancat a la presó l’any 34, quan els fets d’octubre?.- Li digué el seu amic en uns instants de silenci, a cau d’orella, mentre esperaven que arribés un segon grup als voltants de la tomba. -Al final el van alliberar ja que ell només era un filòleg- va concloure el seu amic.
-El 1972 preveient que s'acostava potser un canvi polític a Catalunya- seguí el seu relat l’historiador- l’Ajuntament de Prada li cedí una tomba individual al costat del carrer central del cementiri. Com que la família de Fabra considerà sempre que descansava en terra catalana, al peu del Canigó, mai ningú es plantejà portar-lo a cap lloc del Principat.- Aquella tarda calorosa en Miquel i d'altres companys de l'UCE dipositaren un ram de flors al costat del medalló amb la seva fesomia en relleu, esculpida a la pedra, mostrant aquells trets tan durs fruit de l’exili. En acabar se'n tornaren xano-xano cap a la seu de la Universitat Catalana d’Estiu, passant per davant de la casa on visqué Fabra, de lloguer. Des de fa uns anys l’ajuntament té col•locada a la vorera, una placa que explica, de forma semblant com ha fet en altres indrets plens de records dels gran exiliats catalans a Prada., els fets escaiguts durant aquells terribles anys d'exili.
-Ara resulta que s’explota el turisme catalanista. Quina paradoxa -digué l’Albert,- Durant anys els catalans foren rebutjats i menyspreats a França i ara en canvi les autoritats ho veuen com una oportunitat de negoci...
-Queda poc per assolir la independència- li digué l’Albert. -Ja som una majoria social la que està per allunyar-se de forma definitiva d’Espanya, només falta que els polítics ens facin cas.- Aquesta era l’opinió de l’Albert, però mentre deia això el Miquel no parava de repassar tot el que havia après a les lliçons d’història i literatura a l'UCE. Mai s’havia pogut estudiar fins ara els documents d’història i els manuscrits literaris en català d'aquells segles d'opressió, ja que mai havíem tingut un període tan extens d’autogovern i de llibertat a Catalunya, ni mai tanta gent havia estat capaç de llegir i escriure en la malmesa i perseguida llengua catalana. La República només va poder escolaritzar en català a poc més del 10% de la població escolar, quantitat ben minsa aleshores; res a veure amb el que s’esdevé ara.
Què hagueren pensat els polítics, historiadors i lingüistes d'aquella època de la situació que vivim ara?. Això era una cosa que es preguntava sovint el Miquel, quan anava de les aules a l'edifici on dormia. Mentre hi anava, feia ullades a la majestuosa cinglera del Canigó sempre canviant: uns dies amb núvols o boira i d’altres amb sol. No recordava cap altre massís del Pirineu tan pronunciat i amb un daltabaix tan enorme. Mentre seguia rumiant en el que pensarien de la situació d'ara Josep Mª Sagarra, o Pompeu Fabra, li va venir al cap l’excursió de feia uns anys al Coll de la Perxa i a Font Romeu, riu Tet amunt. Poques carreteres dels Pirineus eren tan penjades i amb una sensació tan forta de poder estimbar-se. Fins arribar a dalt del tot després de pujar 1300 metres de desnivell. Per aquesta carretera als anys 40, en Pompeu Fabra, es dirigí a fer testament a Andorra, l'únic lloc del món on podia fer-lo en la seva estimada llengua ?. Quina trista vellesa per a un home que tant havia fet pel català i per Catalunya !. I potser el pitjor de tot per a ell, a més a més de les estretors de tota mena que hagué de passar al final, va ser el patiment de pensar que potser mai més Catalunya reeixiria. Segurament aquesta angoixa el va acabar de portar a la tomba. Com a tants altres exiliats catalans d’arreu del món...
-Vindràs l’any que ve a l’UCE?. Estaven a prop de l’edifici dormitori on només hi havia un llum que s’activava si detectava algú en la proximitat. Però estaven encara massa lluny per encendre's. Estava tot ben fosc. Mirà enlaire i veié que l’estrella Arcturus, de color carbassa intens, indicava l’oest. A dalt, envoltada en la Via Làctia, s’estenia més serena que mai la constel•lació del Cigne, formant la gran creu del nord. Al sud Sagitari es ponia damunt del Canigó...
-Espero que sí- contestà el Miquel. Confio que l’any que ve per l’agost em trobi bé de salut i pugui tornar. Al 2012 commemorarem el centenari de Pere Calders, un altre dels meus escriptors favorits, Un literat de soca-rel que va tenir que fugir també a l’exili. Has llegit Aquí descansa Nevares, escrita a Mèxic?.-L'Albert féu un posat d'ignorància.
-Jo no he llegit pas tanta literatura com tu, Miquel.- Com bé saps, m'interessa molt més l'economia, la filosofia...-Li digué el company aixecant també el cap, envers aquell cel tan reblert d'estrelles.
-És una de les millors novel•les catalanes de la postguerra. Bé- abaixà Miquel una mica el to por no semblar tan setciències. -al meu parer....
-Es que tu ets un enamorat de la llengua i la literatura catalana- sentencià l'Albert.-I ara anem a dormir que demà encara tenim classes i després ve la tornada. I quan entraren a la residència un estel fugaç molt brillant travessà el cel molt lentament i es perdé Canigó enllà...

Galàxia