Els dies bonics d'en Guiu

En Guiu de vegades es desperta lluny del mon,
es treu els mitjons de dormir i surt descalç a la terrassa.
S'asseu en una cadira de plàstic, d'aquelles que mai fas netes del tot,
i mira el cel,
i absorbeix el sol,
es crema les espatlles,
i se li fan petites les ninetes, de tanta claror que inunda el paisatge.
I pensa,
pensa molt,
i s'enyora, en silenci, de res en concret.
Cap al tard marxa el sol, i amb ell les idees acumulades.
Sona una cançó al menjador,
potser ja és hora de tornar a entrar a casa.