Els coloms de la Sagrada Família

Com cada dia, després de veure la telenovel·la, la Maria va anar a buscar al seu nét a casa de la seva filla. Era una rutina rarament meravellosa.
Aquell dia, sense saber per què, pressentia que alguna cosa estava a punt de canviar; un canvi que, sens dubte, no seria agradable. Tenia una sensació estranya dins seu que li oprimia el pit. Tot i això, va anar a buscar en Pol amb l'alegria i el bon humor que la caracteritzaven.
En sortir al carrer es va sentir reconfortada pels rajos de sol que brillaven aquell dijous del mes d'abril. Mentre caminava pels carrers de Barcelona observava la gent; li encantava fer-ho. Li agradava pensar que aquell noi de la vorera del davant havia quedat amb la xicota, o que aquell home encorbatat d'uns quaranta anys tenia una reunió important, o que aquella noia jove embarassada tindria un nen preciós com el seu nét. I així, desenes d'històries més que ella imaginava en aquella gran ciutat.
Però, aquell dia, es va fixar en una persona que no havia vist mai i que li va cridar l'atenció. Era una dona gran, més o menys de la seva edat, de cabell blanc i expressió trista. Estava asseguda en un banc, donant trossos de pa als coloms que se li acostaven. En veure-la tan sola, va pensar d'anar-li a fer companyia però va mirar el rellotge i va veure que ja feia deu minuts que hauria de ser a casa de la seva filla.
Quan hi va arribar, la Marta va sospirar alleujada. Pensava que la seva mare havia pres mal, ja que mai feia tard. Després de demanar disculpes amb el millor dels seus somriures, la Maria va sortir al carrer amb el seu nét.
En Pol era un nen de cinc anys guapíssim; l'orgull de la família Comes. Els seus rínxols rossos i els seus grans ulls marrons, plens de vida, cridaven l'atenció de tot aquell que es creuava al seu pas. A més, era un nen molt despert, alegre i rialler, molt rialler.
La Maria va decidir d'anar cap a la Sagrada Família. El dia anterior havien passat tota la tarda al Park Güell, passejant i jugant. La dona era una apassionada de l'arquitectura de Gaudí i pensava que, quan en Pol fos en més gran, li agradaria transmetre-li tots els seus coneixements. De moment era bastant impossible. Ella ja podia parlar de trencadís, de formes de la naturalesa i de tramvies; el nen només pensava en jugar amb la pilota i en perseguir coloms. La Maria reia molt quan el veia córrer amb aquelles cametes tant petites.
Quan van arribar a la Sagrada Família van buscar un banc per poder seure i berenar tranquil·lament. Mentre miraven la façana de la Passió, en Pol va veure un colom gris que li va fer gràcia.
- Mira àvia, un colom- va dir, amb la seva veueta encisadora.
- Sí, Pol. Com els d'allà veus?- va dir assenyalant els coloms de la façana.- Però aquests no es mouen, sempre seran aquí. Com l'àvia, que sempre serà amb tu, encara que algun dia se'n vagi.
De sobte, a la Maria li va estranyar que aquelles paraules haguessin sortit de la seva boca. Per què ho havia dit, allò tan estrany? Es va mirar en Pol amb tendresa i no li va donar més voltes.
Quan va arribar al pis de la seva filla, ja cap al tard, li va dir que l'endemà no podria anar a buscar en Pol. Va dir que volia fer neteja del seu pis de dalt a baix, que ja li convenia. A la Marta li va estranyar perquè la seva mare mai faltava a la seva "cita" diària amb en Pol, a no ser que hagués d'anar al metge.
"Coses de l'edat", va pensar.
La Maria es va acomiadar del seu nét amb un gran petó i una abraçada molt forta.
- T'estimo- li va xiuxiuejar a cau d'orella.
Quan va arribar al seu pis es va sentir molt sola. Va pensar en la dona que havia vist aquella tarda donant menjar als coloms. Volia que fos l'endemà per anar a veure-la i fer-li companyia. Evidentment no tenia cap intenció de netejar el pis; li va dir això a la seva filla per no haver-li de donar explicacions.
Després de menjar una sopa i un iogurt se'n va anar al llit. Tenia molta tos i se sentia marejada. Li va costar molt adormir-se.
L'endemà quan es va despertar es trobava una mica millor.
"Això no ha estat res", va pensar per calmar-se, però sabia que no era veritat.
El matí va passar molt lentament. Els segons semblaven minuts; els minuts, hores. Intentava distreure's mirant la televisió, llegint, planxant la roba. Tot i això no podia deixar de pensar en aquella dona.
Aquell dia va sortir de casa una mica abans que de costum; estava nerviosa. El sol no brillava tan com el dia anterior i uns quants núvols jugaven entremaliats en aquell cel de primavera.
Mentre caminava, no pensava en les desenes d'històries que passaven a Barcelona. No li venia de gust. Després d'un camí que se li va fer etern, va arribar al banc on havia vist la dona. No hi era. La Maria va mirar el rellotge, ansiosa. Encara era d'hora. Va esperar i esperar però res de res.
Una altra persona, en aquest cas, hauria pensat que la dona havia canviat de banc, potser perquè aquell no era del seu gust. Però la Maria va pensar el pitjor.
Va tornar al pis més trista que quan n'havia sortit.
"Bé, demà serà un altre dia", va pensar.
Tenia moltes ganes de veure en Pol però estava massa cansada per anar fins al pis de la Marta. Es va conformar en parlar amb ell i amb la seva filla per telèfon.
Aquella nit ni tan sols va sopar. Tenia el doble de tos que el dia anterior i també se sentia el doble de marejada. Finalment es va adormir però, aquest cop, ja no es va despertar.
Ja han passat dotze anys des d'aquell trist dia.
En Pol, que ara ja és tot un homenet, va sovint a veure la Sagrada Família. Ell no recorda les paraules que li va dir la seva àvia aquell dijous del mes d'abril però, tot i això, sap que ella segueix al seu costat.
Encara recorda la seva alegria i el seu bon humor. Però, el més important de tot és que, tot i que han passat molts anys, en Pol encara l'estima i sempre guardarà dins seu, com un petit tresor, el record dels bons moments que van passar junts.