Rere la finestra

Un relat de: Lior

Un so estrident provinent del carrer em desperta sobtadament del so profund al qual m'he lliurat tan bon punt he arribat a l'apartament. Quanta estona he dormit? Quina hora és? Merda! No puc arribar tard a la feina! Ah no, el rellotge de paret em diu que encara tinc temps. Millor, perquè odio anar amb presses, no ho suporto, m'agrada poder fer les coses amb calma, amb aquella parsimònia que em caracteritza. A més, quan m'acabo de despertar sóc més lenta que de costum. Normalment no dormo després de dinar però avui ho necessitava. Estic rebentada. Aquests dies el treball em supera, em fa mal tot el cos. Ara mateix tinc les cames adormides; em costa caminar amb normalitat. Tot i això, no em puc queixar. Si no tingués feina seria pitjor. D'on trauria els diners per pagar el lloguer, el menjar, el telèfon i tota la llista de despeses que sembla que no acabi mai?
A vegades penso en el primer cop que vaig posar els peus en aquesta ciutat que ara és casa meva. Ja fa cinc anys, llavors en tenia divuit.
Mai vaig ser una bona estudiant, la qual cosa no vol dir que sigui una inculta ni de bon tros. Senzillament no m'agradava seure en una cadira mentre un desconegut intentava ensenyar-me coses que segurament no em servirien mai de res a la vida. Respecto molt la labor educativa dels professors; és per això que als setze anys vaig decidir no fer-los perdre més el temps amb mi i vaig deixar els estudis. A alguns dels docents els va saber greu que marxés, deien que tenia moltes possibilitats. Possibilitats? Les que vulguin. Interès? Zero. El meu pare va ser molt amable (en els fons se sentia responsable del meu fracàs acadèmic, tot i que l'assumpte no tenia res a veure amb ell) i em va oferir feina en l'empresa familiar. Des de petita havia ajudat en el negoci: feia encàrrecs, trucava algun client quan els meus pares estaven massa ocupats... aquest tipus de tasques. Però el que llavors em va oferir era un lloc de treball de debò, amb contracte i força ben remunerat. A més, m'agradava treballar a la llibreria perquè des de ben joveneta que sóc una gran lectora, sobretot de literatura de viatges i ciència ficció. Al principi m'ho passava bé treballant allà però amb el temps me'n vaig començar a cansar. El que havia estat el meu refugi es va convertir en una mena de presó. Em sentia com un ocell engabiat i no m'agradava veure els meus pares a la feina i a casa, tot i que teníem (i encara tenim) molt bona relació. Quan els ho vaig explicar ho van entendre perfectament, inclús em van ajudar a buscar una altra feina, i així és com vaig començar a treballar de cambrera en un bar molt popular de la meva ciutat. Sempre estava ple de gom a gom. Hi vaig conèixer personatges força interessants, entre ells la Maaike, que amb el temps es va convertir en amiga i catalitzadora del canvi que es va produir en la meva tranquil·la existència. Si no l'hagués conegut, segurament ara no seria aquí, en aquest apartament, preparant-me per anar a la feina que ella mateixa em va aconseguir.
Miro per la finestra. Fa sol i les fulles dels arbres es mouen al compàs d'una brisa suau. Noto un pessigolleig a la cama dreta. És en Joe, el meu gat. El vaig trobar un dia de primavera, deu fer prop d'un any. Voltava pels carrers com una ànima en pena. Potser algú el va abandonar. O potser ningú l'havia acollit mai sota el seu sostre. Tenia mal aspecte, se'l veia dèbil i desnodrit. Personalment, els gats no m'han caigut mai gaire simpàtics, per això al principi no li vaig fer gaire cas. Però cada dia, quan anava a treballar, el trobava assegut al mateix lloc. Els seus ulls vius i desperts (que no encaixaven amb aquell cos atrotinat) seguien la meva trajectòria fins que desapareixia del seu camp de visió. Al cap d'uns dies no vaig poder resistir la temptació d'endur-me'l a casa. Estava tan sol... igual que jo. I aquí el tinc, fregant-se contra la meva cama mentre fa aquells ronquets que tan m'agraden. M'alegro que sigui aquí, amb mi, fent-me companyia. A vegades em resulta dur viure sola, però gràcies a aquest petit amic veig les coses d'una altra manera. L'acaricio sota la barbeta i me'l miro una estona, amb tendresa. No sembla l'animal que vaig recollir del carrer; ara té un aspecte molt més saludable. N'estic orgullosa.
Vaig a la cuina i em preparo alguna cosa lleugera amb el que trobo a la nevera. No tinc gaire gana, però si no menjo ara, després a la feina no seré persona. Acompanyo l'àpat amb una mica de vi. Una petita recompensa per celebrar la feina ben feta dels últims dies. En acabat, el plat, els coberts i la copa es queden a la pica, juntament amb els seus predecessors: una tassa, el bol dels cereals i uns quants coberts més. Sé que ho hauria de rentar abans d'anar a treballar, però em fa massa mandra. Juro solemnement que demà ho rentaré tot, peti qui peti.
Vaig cap al dormitori i obro el calaix on guardo la roba interior. Avui em ve de gust posar-me el conjunt de seda que em vaig comprar fa un parell de dies a la merceria del barri. L'agafo amb delicadesa i el sostinc uns segons a l'altura dels ulls. És realment preciós, amb els seus brodats i el seu to violeta. Em va costar una petita fortuna però ja feia temps que tenia ganes de donar-me un caprici. Amb tot el que arribo a treballar ja me'l mereixo. En sentir el tacte de la seda sobre la pell nua se'm posen els pèls de punta i se'm dibuixa un somriure als llavis. És una sensació fantàstica.
El ritual de la indumentària continua. Com que avui fa força bon temps, em decideixo per uns shorts i una samarreta escotada que deixa bastant a la vista les meves armes de dona. Unes sabates negres amb talons alts acaben de completar la vestimenta. Només falta un detall per acabar d'estar perfecta: el maquillatge. Sofisticat però natural, així és com ha de ser. Quan es treballa de cara al públic és important oferir una bona imatge.
Llanço una mirada ràpida al rellotge. Ara sí que és hora d'anar a tirant. Buf, quina mandra... Adéu Joe, fins després!
Tan bon punt surto al carrer, noto l'escalfor del sol sobre la cara i tanco els ulls uns segons, gaudint el moment. Em poso en marxa mentre observo el panorama que ofereix la ciutat. Ahir hi va haver festa grossa i la ressaca es respira a l'ambient. El taronja del confeti i les garlandes ho inunda tot. Molts portals mostren un aspecte deplorable: Absolut, Beefeater, Heineken, JB, Bacardi... ampolles i llaunes per tot arreu. Els canals no tenen més bon aspecte: més ampolles, més llaunes i, fins i tot, el cartell publicitari d'uns grans magatzems. Per no parlar dels preservatius usats que he anat trobant al llarg del camí...
Al cap d'uns deu minuts arribo al meu lloc de treball. Ja sóc rere la finestra, al peu del canó com se sol dir. A veure com seran els clients d'avui... a vegades n'hi ha cada un! No sé pas d'on surten aquests personatges tan estranys. Demanen cada cosa... Es pensen que aquí ho tenim tot i ho sabem fer tot.
Miro a través del vidre. De moment no hi ha gaire moviment, però encara és d'hora. Alguns curiosos es passegen amunt i avall, però cap es decideix a entrar. Poso el material ben a la vista, a veure si així aconsegueixo captar l'atenció d'algun client potencial.
Ara passen uns nois joves, deuen tenir uns setze anys. Intenten mostrar-se indiferents, però les seves mirades els delaten. La visió del meu cos els revoluciona les hormones adolescents. No és que m'ho tingui cregut, és que sé molt bé de què parlo. Un d'ells està fumant un cigarret amb aires d'homenot experimentat que sap de què va la vida. No en té ni idea. Se sent més gran, important, amb energia per menjar-se el món i el que faci falta... però segur que si li'n dius quatre de fresques es caga als calçotets. Quan jo tenia la seva edat els nois ja eren així. Però sense pírcings.
Els pròxims a passar per davant del negoci són dos homes i una dona de mitjana edat, però ni tan sols s'aturen a fer el xafarder. Caminen a pas lleuger i de seguida els perdo de vista. A l'altra banda del carrer hi ha un noi mirant els canals. El veig d'esquena; per la manera de vestir sembla força jove. Al cap d'uns segons es gira i ve caminant cap a on sóc jo, lentament, amb aire dissimulat. Ara em mira a mi, ara mira l'aparador del costat, ara mira una noia que passa amb bicicleta. Em pensava que estaria interessat en els meus productes però, pel que sembla, no és així.
Passen vint minuts d'allò més avorrits fins que apareix un possible client. Home de mitjana edat, camina sol, amb passes feixugues. S'atura davant la finestra i es treu el barret per rascar-se, amb aire pensatiu, la calba relluent. Sembla que està interessat en la mercaderia però no s'acaba de decidir; li fa falta una empenta. Obro la porta i el convido a passar. La relació que s'estableix entre nosaltres és estrictament comercial. Parlem dels productes, dels serveis i dels preus. Actuo de la forma més persuasiva possible i, finalment, me'l poso a la butxaca. Premi! Primer client del dia.
El segon client arriba una mica més tard i amb ell tot és molt més ràpid. Sap exactament el que vol i no té temps per perdre. Amb prou feines hi he gastat quinze minuts del meu temps.
Una família formada per una parella força jove i dos nens d'entre set i deu anys passen pel meu davant i m'observen una estona. La mare parla amb els fills, mentre aquests em miren amb ulls curiosos. Que els deu explicar? M'encantaria saber-ho. Espero que no s'estiguin gaire estona aquí davant o els hauré de fer fora. M'espanten els clients. Potser algun dia aquests menuts s'interessin per la meva mercaderia però, ara per ara, ni tan sols tenen capacitat per entendre què és el que ofereixo. Sembla que m'hagin llegit el pensament; comencen a desfilar cap a una altra banda. Si mai tinc fills, no els duré a passejar per aquesta zona. Amb la quantitat de llocs bonics que hi ha a la ciutat... No entenc com els pares porten els nens aquí. En fi, ja se sap que al món hi ha gent per a tot.
Al cap d'una hora es presenta al meu davant un dels meus clients hab
ituals. És un bon home, ja fa temps que el conec. Sempre que el veig se'm dibuixa un somriure al rostre, encara que estigui cansada, encara que tingui un mal dia, encara que tingui ganes d'engegar-ho tot a la merda. Per ell sempre tinc un moment (o els que facin falta). Els seus desitjos són ordres per mi.
Darrere seu atenc encara molts clients més (alguns d'ells també habituals) amb ganes, amb entusiasme, amb energia. Tots i cadascun mereixen un tracte especialitzat, que els faci sentir únics. I en això, jo, sóc la millor. Quan acaba la jornada, no serveixo per a res, no sóc ningú, només una ombra del que era en començar el dia. Però m'enduc la satisfacció d'haver fet bé la feina. I un bon pessic. Ser la millor prostituta del Districte Vermell d'Amsterdam ja les té, aquestes coses.



Comentaris

  • Llarg i carregós[Ofensiu]
    rocaforta | 04-03-2009 | Valoració: 6

    No em sembla literari, vull dir que aquest llenguatge és massa planer per expicar un fet que es pot mirar de dins a fora o de fora a dins.
    Tu sabràs de quin costat te'l mires.

  • La feta és a fora![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Bona narrativa![Ofensiu]
    copernic | 04-11-2008


    És curiós com has anat a comentar el meu "27 de juliol del 2008" que parla del voyeurisme i de l'exhibicionisme alhora i entro en el teu racó i llegeixo aquest "Rere la finestra" el títol del qual és clavat a un de meu "Darrere la finestra".
    Un bon exercici narratiu en el que el final dona la solució a l'enigma. Pot ésser una mica previsible cap a la meitat del relat, però totalment efectiu. El ritme no decau encara que he trobat alguns paràgrafs massa llargs. Prosa senzilla i planera, ideal quan fuigs de textos carregats de lirisme.
    Moltes gràcies pel teu comentari!

  • dues mirades, dues cares[Ofensiu]
    Lèvingir | 30-09-2008 | Valoració: 10

    dos racons.

    Lèvingir

  • qui està darrere la finestra?[Ofensiu]
    fill de les ombres | 30-09-2008

    ella?
    tu?
    o nosaltres?

    no sé per quin costat de finestra hi passa més vida...
    no sabria dir que és l'observat? qui és el presoner?

    un relat molt bo... amb una bona prosa i un suspens fins al final... felicitats!



    gràcies pel teu comentari... pots sentir la cançó descarregant-la de
    www.enrenou.com

    o veure'n un vídeo casolà mentre assajàvem abans d'un concert a:
    http://www.youtube.com/watch?v=VNgBXVzV7OE

  • A un costat i l'altre del vidre, la vida passa[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-09-2008 | Valoració: 10

    Torno al teu espai per llegir-te una mica més... i en lloc d'un relat amb la mar en el títol, trio aquest cop el darrere que has publicat, que parla duna dona a la gran ciutat. M'agraden les coincidències...

    I m'ha captivat aquest relat escrit en primera persona, amb to de confidència, com si la protagonista ens hagues obert les portes de la seva intimitat i ens permetés assistir als seus rituals privats i escoltar els seus pensaments, contemplar els seus records, acompanyar el seu present quotidià.
    Una protagonista, per cert, ben especial, ja que és la millor de la seva especialitat!

    I conforme avança la narració, la vida passa a un costat i l'altre del vidre...
    Bon relat, Lior, molt bon relat!

    I per tant, t'envio una abraçada bona de veritat,
    Unaquimera

  • Està bé[Ofensiu]
    Nubada | 27-09-2008

    Una lectura molt amena i un estil molt natural. És d'aquells relats que demanen una segona lectura per llegir-lo amb uns altres ulls... o rere una altra finestra.

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: