Vendetta

Ho ha estat planejant durant anys. Les hi ha fet passar putes, però aquella sangonera tindrà el final que es mereix. Milers de cops s’ha imaginat a ella mateixa pronunciant un discurs grandiloqüent abans de donar-li el cop de gràcia. L’última vegada que es van veure, li va jurar que el mataria. Tu?, se’n va mofar ell, amb aquell somriure cínic que tan li esqueia. El seu dubte principal resideix en quina mena d’arma farà servir. Una navalla? Un revòlver? Un llançaflames? Fita els objectes exposats damunt la taula i n’introdueix un a la motxilla esfilagarsada.
Es posa el casc i s’enfila a la Ducati Monster. Dins el seu cap, un nom propi, Davide, i una paraula, vendetta. Els dos mots es repeteixen com un mantra: Davide vendetta, Davide vendetta. Ara que ha descobert on s’amaga aquest desgraciat, no deixarà escapar la seva oportunitat. Les llums de la ciutat es desdibuixen al seu pas. 100 quilòmetres per hora. 120. 140 quilòmetres per hora.
Aparca la moto en un lloc discret. L’antic casalot li posa els pèls de punta i els cotxes negres a l’entrada l’intimiden. Agafa aire i treu la navalla de la motxilla. Amb el seu fred acer es venjarà per tot el dolor que li ha causat. La seva ment projecta imatges del final imminent amb tanta vivesa que, fins i tot, pot notar la sang calenta d’en Davide a les mans. Sí, la hi clavarà fins al fons de les entranyes, deixant que es dessagni, mentre amb els ulls li demana clemència.
−Tu deus ser l’Alessia, oi? – una veu trencada la sobresalta–. En Davide sempre parlava de tu.
Una anciana, tota vestida de negre, l’esguarda amb un punt de tendresa a la mirada.
−Però no et quedis aquí palplantada. Entra, bonica – li diu, agafant-la de bracet.
Davant seu, una estança il•luminada només per la tísica llum d’unes espelmes. Aquella atmosfera enrarida li oprimeix el pit. Fa unes passes endavant. Amb els ulls esbatanats, observa el cos inert d’en Davide dins el taüt.
−El maleït fill de puta se m’ha avançat!