ELS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

Des del llit es veia al maltempsada. A les vuit ha sonat el despertador i el cel guarnit amb un coto fluix burell, espès no convidava a llevar-se. Una visita als aiguamolls de l’Empordà, ens esperava, però sovint un mal oratge pot ser un enemic dissuasori. He trucat a la Maria, tot seguia segons el programa previst, així que en un tres i no res érem a punt. Només una garita amb un vigilant i una barrera ens separava d’un paratge absolutament insòlit. La nit ens havia regalat un ambient eixamorat, fresc. Un passeig que s’obria pas en un entorn esponerós, encanyissats, les soques dels arbres cobertes d’esqueixos. El verd és un color ple de matisos, glaucs, verds intensos només trencava aquesta plasticitat cromàtica els grocs dels lliris a les closes del cortalet, el lila de les orquídies salvatges que semblaven sortides del no res. Les dunes eixien al cortal de la vila enmig de les basses on s’emmirallaven els sorrals, formant unes maresmes, que feien les delícies d’algun flamenc. Ponts de fusta que ens anaven obrin pas, guaites que oferien com en un llotja de l’opera un mirador prodigiós on les escenes és succeïen de forma ordenada. Les cigonyes elegants i esveltes, es mostraven curoses amb les seves cries. Un manyoc de branquetes formaven els nius amb arquitectura ingeniosa. Basses d’aigua rovellada. Els rossinyols més contents que un gínjol, els pica-soques que com un martell seguien amb el seu toc toc insistent, i la piuladissa d’ocells no identificats recordaven una brillant orquestra. L’esguard perdut al casos de la bomba on les daines corrien a cor que vol. Una serp esmunyedissa s’escapoli’t en veure un grup d’escoltes que desfilaven en fila india, identificats per un mocador taronja al coll. L’aigua estanyada semblava acollir els crancs americans instal•lats a casa nostra i es bellugaven aliens a les nostres curioses mirades. Al final del recorregut, la presència d’una gran torre de ciment i ferro blanc, on en una escala de cargol cada graó recorda els habitants del parc. Al cim un gran mirador circular, donava bo d’ albirar a l’horitzó, des de la Badia de Roses, fins al Cap de Creus, les Gavarres i el Montseny, cap racó escapava als nostres esguards. La solella s’ha fet pas entre els núvols i ha il•luminat amb intenció l’esplanada d’aigua embassada amb matolls estratègicament dibuixats. L’espectacle ha durat un instant, el cel s’ha enfosquit, i un ruixat amenaçant s’anunciava. L’hora de dinar s’acostava, un cobert ens ha servit d’aixopluc i ens ha permès compartir un àpat distés entre amics. La tornada sota un cel ombrívol, la puja que queia a bots i barrals. Tot absolutament m’ha enllaminit i m’he capbussat en les excursions d’infantesa. I així romandrà inalterable en el calaix de les experiències viscudes.