El vestit nou de l'Emperador

Un relat de: Yurral Salocín

La història que ara us presentaré comença allà on tots suposàveu que s'acabava el relat de tothom conegut. Un relat, no obstant, maliciosa i intencionadament implementat a la ment de tots nosaltres.

- L'Emperador és nu! - va cridar un nen d'entre el concorregut públic de la plaça de la vila.

L'emperador es mirà a sí mateix i digué: Guardes! Captureu els sastres. I els sastres van ser capturats, i per ordre de l'Emperadriu, el taller cremat i tots els seus béns confiscats. Probablement, en pocs dies serien executats.


- Ministre. Hi ha hagut un altre assassinat a la cort. Hi ha molta inseguretat darrerament. - Va comunicar un conseller al ministre de seguretat. En les darreres jornades aquell havia sigut el tercer. Ningú coneixia els motius. Eren gent vàlida, estimats pel poble i per la gent que els servia. Cosa poc habitual donada la tirania de l'Emperador. - També he rebut la petició d'un dels sastres, com a darrer desig, de parlar amb vos. Però no en feu massa cabal, aquests condemnats, s'agafen a un ferro roent.

El ministre de seguretat, cec de naixement, s'aixecà recolzant-se en el seu bastó. - Un darrer desig s'ha de procurar complir, sempre que no sigui onerós, ni injustificat. És la llei.

El sastre estava brut i dèbil al final del calabós. Els seus companys de cel·la li havien robat el menjar en els cinc dies que duia tancat. A ell rés l'importava. El destí era la mort. Sigui de gana, fred o com era previsible, executat. No obstant, no permetria que el secret morís amb ell.

El ministre cec va baixar amb compte, recolzant-se amb una ma a la paret i fent servir amb l'altre el bastó fins arribar al soterrani que servia de presó. Demanà a un guarda que li portés el sastre a la seva presència. Després va demanar que els deixessin sols.

- No puc intercedir per vostè. -Va dir el ministre abans de res. - Si vol un indult, s'ha equivocat de persona. L'Emperador és l'únic que li ho pot oferir, i, per altra banda, és la persona que va ofendre i estafar.

- No vull misericòrdia. Sols vull que es sàpiga que jo no vaig estafar l'Emperador. El vestit és real i té les propietats que a l'Emperador se li van dir.

- Aleshores, de nou s'ha tornat a equivocar de persona. A triat l'únic de la cort que no podria veure el vestit de cap de les maneres. Com s'haurà adonat, sóc cec.

- Sí, això ja ho sabia. Però també és el cap de seguretat. I una persona assenyada. Jo sé que seré executat, i no s'hi pot fer res. I encara que demà recobrés la llibertat, què em queda? M'han requisat els béns, m'han destruït el taller i la meva honra ja no existeix. És més, el material per fer vestits d'aquelles característiques s'ha cremat. I no es pot substituir. Sols en teníem per fer-ne tres, màxim quatre, i en fer-ne el primer, miri que ens ha succeït.

- Per què no se'n pot tornar a fer ..? - Va demanar encuriosit. - D'or, diamants i plata, n'hi ha a cabassos. Afortunadament. Sols s'ha de gratar la terra.

- El vestit no estava fet d'or i plata. Que sàpiga, el producte el varen traure d'un meteorit o un no_sé_què que va caure a Mongòlia, uns nòmades que el van trobar, hi varen treure metalls i aquella tela que no tothom podia veure. El fet que fos quelcom tant inusual sí que va fer que cobréssim el seu preu en or, s'ho valia, malgrat nosaltres la vàrem comprar per molt menys, ja que els pastors li atribuïen propietats diabòliques i en certa manera se'n volien desfer.

- I així que sols les persones intel·ligents la hi podien veure ... oi?

- No, no les persones intel·ligents. Les persones molt intel·ligents! Algú li ha tret l'adverbi. Jo mateix, no el podia veure. Però el meu company sí. El pobre ahir va morir de disenteria, allà en aquell racó. -Va apuntar amb el cap.- Sé que tenia alguna altra propietat aquella tela, però no la hi sabria dir.

- Si no la podia veure ... Com la hi podia cosir?

- Si vostè no hi veu ... Com ha baixat per aquelles escales? - Va respondre formulant una pregunta paral·lela. I va continuar. - I aquell nen, per què va dir allò cridant?

- Es obvi. Ell no veia el vestit!

- No. Precisament em va sorprendre que ho digués ell, que estona abans va dir que era un vestit molt digne.

- Com molts altres, que deien les virtuts de quelcom que no veien. Ningú no volia quedar com l'estúpid.

- Aquell marrec veia el vestit, ja li ho juro. Ho sé per que va fer esment, sense error, de la filigrana de la roba i els colors que la composaven. Si no l'hagués vist, no podria ser tant detallat i tant encertat. Però sembla haver-se esvaït en l'aire. Algun dels pocs amics que em queden l'han intentat buscar, però infructuosament.

- Per què li vàreu oferir el vestit a l'Emperador?

- Jo no en conec tots els detalls. El meu company em va esmentar que una dona misteriosa, al la qual no va veure la cara, car no va sortir del carruatge, li va dir que l'Emperador n'estava interessat, i li va avançar uns diners. - Va fer una pausa per fer memòria - Ah! Sí! El meu soci em va dir que ella ja coneixia l'existència de la tela.

- Com era el carruatge? - Va demanar el ministre. Potser algun detall li duria a la persona en qüestió.

- Ja li ho he dit, jo no el vaig veure. Però recordo que el meu soci em va dir que era de quatre cavalls i que la persona que el tenia devia tenir diners, ja que eren cavalls molt bons. Els millors que mai no havia vist.


Dos dies més tard el patíbul estava muntat. La plaça de la vila era plena de gom a gom, com cada cop que hi havia execucions públiques. Fins i tot, els pares duien els seus fills petits a veure el macabre espectacle, en una barreja de guaita que fan ara i un per que n'aprenguis. La gent escridassava els comdemnats, que estaven tancats dins una gàbia i anaven rebent els impactes d'allò que la multitud els hi llançava. Un roc, una merda de gos, una patata podrida. A la majoria res els importava, restaven en estat gairebé catatònic i assistien els seus darrers segons de vida de manera interior tant convulsa que exteriorment semblaven ja morts. No obstant, algun dels comdemnats s'hi tornava i agafava els projectils que quedaven a la gàbia per tornar-los a rellançar contra la multitud, seguit d'una munió d'improperis i insults d'allò més variat. A pocs minuts de morir es podien veure dos maneres de fer: L'eufòric i l'alienat.

Els comdemnats van ser disposats en grups de quatre, doncs hi havia quatre forques. Si no deien el contrari se'ls encaputxava.

- Vols caputxa? - Li van preguntar al sastre.

- No. - Va respondre mirant desafiant el seu botxí.

La multitud va començar a cridar Mira, al sastre li han posat una caputxa. Si no la veus és que ets imbècil. Sastre, de quin color és la caputxa?. Saps on va a parar la forca? ... Al calaix de sastre. Sastre, ets un desastre, i altres imbecil·litats.

El botxí va pujar a la tarima on hi havia la palanca i va esperar l'ordre d'execució. Quan la va rebre, va fer rutllar el mecanisme i el terra a sota els peus dels comdemnats es va obrir. Un instant abans el sastre va veure el nen que va cridar allò de l'Emperador nu, i va tenir temps a dir - El nen, és aquí!- I un cop sec va acabar la seva història.

El ministre cec ho va sentir i va ordenar als seus homes que el busquessin i li portessin a les seves dependències.


- Per què vas dir allò de l'Emperador? - Li va preguntar el ministre.

- Anava nu. -Va contestar el nen. Però el ministre, sabia quan un contesta quelcom de veritat o quelcom après o preparat. Portava massa anys fent preguntes i massa mentiders interrogats.

- No és cert. I tu ho saps. - I va tornar a repetir.- Per què vas dir allò de l'Emperador? - I li va posar el bastó sobre el cap amb una velocitat i precisió que semblava que hi veiés. No el va arribar a tocar però va quedar a micres de la seva pell.

El noi va dubtar. No obstant va pressentir que li trauria la resposta tard o d'hora. Finalment va confessar. - Em van pagar moltes monedes per que ho digués.

- Qui?

- Una dona que anava en un carruatge. No sé qui és. No va sortir i no li hi vaig veure la cara.

La dona misteriosa tornava a aparèixer de nou.

- Quants cavalls duia el carruatge? Com eren els cavalls? Els podries conèixer si els tornessis a veure?

- Sí. Era un carruatge de quatre cavalls. Negres i joves. Els millors que he vist mai. El carruatge, no sé ... era bo, però no tenia res que el distingís de qualsevol altre.


- Ministre! - Va entrar el conseller apresuradament - El nen! A aparegut ofegat en la sèquia.

- Maleït sigui! - L'única connexió de la trama s'havia fet fum. - Investiga qui té un carruatge discret però de qualitat dut per quatre cavalls negres i joves. Fes-ho amb discreció. Això li ha costat la vida al noi.

Dos dies després el conseller informava al ministre que l'únic carruatge amb quatre cavalls negres de bona planta eren allà mateix, a palau. Eren de l'Emperadriu.


L'Emperadriu va fer venir el ministre a la seva cambra, al palauet privat. En entrar va ensopegar amb un cortesà que sortia de manera atropellada, i inusualment donant l'esquena a l'Emperadriu.

- Vigili home!

- Perdoni. - Va contestar el cortesà, encara visiblement pertorbat.- No entri encara, senyor ministre, l'Emperadriu és nua a la cambra. Jo he entrat per que m'han ordenat que passés sense trucar i ... ara se'm caurà el pel. - Visiblement nerviós, donava excuses que no se l'hi havien demanat.

- No s'amoïni. A mi m'és indiferent si va vestida o no. - Va dir el ministre mentre el cortesà parlava de forma ràpida i se n'anava pel passadís parlant sol i explicat el succeït a ell mateix i les parets. Amb el bastó va comprovar que la porta fos oberta i va entrar a la cambra. - M'ha demanat s'altesa.

- Sé que ha fet seguir un dels meus carruatges. Per què? No té cap autoritat per investigar la meva vida privada. - Va dir l'Emperadriu mentre es canviava de roba davant del ministre cec com qui es canvia davant d'una estàtua. Òbviament el contraespionatge de
l'Emperadriu també era eficient.

- He investigat un carruatge que està al darrere de l'assassinat d'un nen. I la seva posició social no està per sobre de la llei. La meva funció és protegir l'Imperi no l'Emperadriu.

Massa tard se'n va adonar de que tots els membres de la cort assassinats en els darrers dies havien també tingut una entrevista a la cambra de l'Emperadriu. El cortesà sortint de manera pertorbada li havia fet veure el mòbil i l'instrument. Però ara tenia una daga clavada al ventre i la ferida era mortal de necessitat.

Amb les poques forces que li quedaven però amb molta ràbia per dins, va agafar una llàntia d'oli que il·luminava l'habitació i la va llançar contra la paret, davant els ulls estupefactes de l'Emperadriu que subjectava encara la daga sagnant. Un vestit penjat en un clau a la paret va comença a cremar de manera insalvable.

- Usava el vestit de l'Emperador per saber qui era una amenaça pel seu marit a la Cort. Com no me'n vaig adonar abans? Feia venir els membres de la Cort, i si la veien despullada, indicava que era una persona sense talent, i sortien de forma confusa i vergonyosa, temorosos del que havien vist i per tant silenciats. Però si desenvolupaven una entrevista amb normalitat significava que no la veien nua, veien el vestit i eren un perill de revolta. També va pagar al nen per crear una quimera, fent-lo cridar allò de l'Emperador nu, i que el vestit no existís més que per a vos. Alhora va fer matar els sastres i cremar el taller per tal que no n'hi hagués mai més cap altre. Així tenia un eina única per fer una Cort amb gent incompetent i atorgar en un cop d'Estat intern el poder absolut a l'Emperador, o millor dit, a vos.

- Sí, i si no fóssiu cec hauríeu sigut el primer en ser entrevistat. La vostra ceguesa us va salvar en un principi, però, com sabíeu on era penjat el vestit? Com l'heu pogut veure? - Va demanar l'Emperadriu encara astorada per la perícia del seu ministre.

- Per l'olor, és evident. - No entenia com no se'n podia adonar. Era una olor molt intensa. Tan perfumada que arribava a ofendre.

L'Emperadriu va sortir de la seva cambra i va deixar el ministre morir i cremant-se amb tot el palauet. Després va dir que un accident amb una llàntia i el fet de la ceguesa van propiciar que el ministre no pogués sortir a temps del lloc en flames.

Curiosament, la mort del ministre de seguretat va fer aixecar una revolta popular que va ocasionar la fi de l'Imperi i la mort dels Emperadors al mateix patíbul que el sastre.

I sobre la tela trobada a Gobi, sol cal esmentar que sí tenia altres propietats. La gent sàvia li notava olor i la gent bona la hi podia tocar. Per això que el sastre la hi va poder cosir, l'Emperadriu la veia però no la notava al tacte i evidentment no l'olorava, l'Emperador ni l'ensumava, ni la tocava i com és de tothom sabut, no la veia. I finalment esmentar que el ministre, la va olorar, la podia tocar i si no hagués sigut cec l'hagués pogut veure.

Avui tan sols ens queda la història que es va girar contra els mateixos que la van crear, el quals van pagar per fer desaparèixer de les nostres consciències l'existència d'una roba de propietats màgiques. Mitjançant un conte que s'explica als infants que s'anomena El vestit nou de l'Emperador i que fou ideat per instal·lar a la nostra ment l'impossibilitat de l'existència d'un teixit com aquell.

Comentaris

  • El conte nou de l'emperador[Ofensiu]
    nuriagau | 17-07-2010 | Valoració: 10

    A la vida real, sovint les notícies que ens arriben no es corresponen a la realitat. Moltes vegades, els periodistes donen la volta als arguments com si fos un mitjó.

    Una bona continuació al conte tradicional de El vestit nous de l'emperador que ens pot fer reflexionar sobre moltes qüestions de gran actualitat.

    Aquest relat denota destresa narrativa per tal d'anar dosificant les informacions al lector d'una forma paulatina i ordenada, mantenint la intriga al llarg de tota la lectura.

    Enhorabona, Yurral Salocín!

    Núria

  • Visca, què original[Ofensiu]
    Frandalith | 16-03-2009 | Valoració: 9

    Sí molt original això de fer la continuació d'un conte popular, així podem saber l'entrellaç i entendre la motivació del primer conte. M'ha agradat molt i encara que em costa molt valorar, t'hi afegeixo un 9 perque em recorda als dofins.

  • Molt bó[Ofensiu]
    NEULA | 09-06-2007

    S'hauria de crear una lliga per esbrinar la veritat amagada en cada conte! Però no estic segura de poder-hi participar. Encara no he vist els dofins!

  • Bona solució !!![Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 14-12-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    M'agrada aquest sistema de començar on acaben els altres, ho de continuar - si aixi et sembla més pròpi -.

    En això de les valoracions, no hi ha gaire justícia, tot i que de forma general, la justícia és un be escas, molt,molt més que l'aigua !


    mora.a@guimera.info

    Aquest Nadal els de www.guimera.info ens hem muntat UN NADAL DE CONTE, només contes de Nadal. Estem a les acaballes, i tenim tancat el termini, però en el teu cas, sempre FAREM les excepcions que calguin. O.K ?

    mora.a@guimera.info

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: